Eiximenis i les dones

Francesc Eiximenis (Girona, 1330 — Perpinyà, 1409), menoret de l’orde dels franciscans, va ser un d’aquells clergues de l’edat mitjana que conreaven tota mena de sabers, influïts per les grans enciclopèdies medievals, entre elles el Tresor, de Brunetto Latini, escrit en llengua picarda i aviat traduït al català per Guillem de Copons. El gironí parla de moltíssimes coses —entre elles, molt notables, de les ciutats i l’urbanisme, de gastronomia, de l’educació dels prínceps i el regiment de la res publica(república), coses que degueren llegir diversos reis de la corona d’Aragó, com Pere el Cerimoniós, Joan el Caçador i Martí l’Humà— i, com era també habitual al seu moment, parla de les dones, aquest gran misteri en la història dels costums, la cultura i la civilització, aquí i arreu, per molt que les feministes aïrades vulguin reduir només a una qüestió de drets civils el caràcter oceànic de la feminitat.

Eiximenis degué conèixer la literatura dels trobadors —perquè també n’hi ha de catalans, i de Girona expressament— i podria haver decantat els seus pensaments sobre el gènere femení cap al marianisme, o la devoció a Maria, que té una part no negligible en la veneració de les dones a la poesia trobadoresca. Al costat d’aquesta font, també és probable que Eiximenis conegués els escrits carregats de misogínia que corrien al seu temps en forma de poesia popular, i fins i tot en tractats amb aparença de dogmàtica.

Però hi ha alguna cosa d’exemplar en la manera com Eiximenis parla de les dones, i és una mena de realisme de caire sociològic que converteix els seu escrits sobre aquest tema en una font insubstituïble en el panorama medieval tardà. A part el famós Llibre de les dones, editat per Curial Edicions al seu moment, avui introbable, el nostre frare menor va deixar moltes pàgines escrites sobre dones i mullers al seu Dotzè del crestià, que el Col·legi Universitari i la Diputació de Girona van editar el 1986. El projecte preveia la publicació de l’obra entera d’Eiximenis, però algú devia fer figa, i no precisament els curadors, infatigables: Wittlin, Pacheco, Webster, Josep Maria Pujol, Fíguls, Bernat Joan i August Bover. Tant de bo els poders públics s’animin a sufragar la continuïtat d’aquell propòsit, estroncat.

Al lloc que hem dit, Eiximenis escriu (actualitzem la llengua): “Valoro el bé de la fidelitat i lleialtat entre marit i muller, que és amor social segons que ja hem dit, i és amor natural, com ho és el d’amic per amic; per la qual cosa conclouen els filòsofs que la preeminència del marit sobre la muller no és pròpiament senyoria, perquè el marit no és senyor de la dona, sinó el seu principal companyó. I per aquesta raó nostre senyor Déu va fer la dona del mig de l’home, és a dir del costat, i no la va fer ni del peu ni del cap [del cap de Zeus va ser feta Atena, cosa bella], segons que diuen los sants doctors, perquè no volia que fos serventa, sinó companya” (cap. 537). És clar que, poc després, el frare escriu que la dona és inferior a l’home en raó, afegint-hi que “a causa d’aquest defalliment de raó en la fembra, l’home està obligat a regir-la preservant-la de mal segons son poder”. O, al capítol següent: “Els mals naturals de les dones són aquests: el primer, que segueixen de tal manera les seves passions, ja la ira, ja el plaer o allò que sigui, sense mesura; i això porta defalliment de la raó, perquè la raó no pot temperar aquells mals, perquè no n’hi ha; el segon, que parlen tant, que és una maledicció; i això els ve de la mateixa causa, perquè no tenen raó suficient per temperar els seus defectes”.

Que el lector perdoni a Eiximenis aquestes afirmacions, que procedeixen totes d’Aristòtil i de l’escolàstica, i no serien contradites fins molt endavant. Tanmateix, el franciscà diu coses molt ad usum dels nostres dies (cap. 539): “Mai l’home s’ha de mostrar com una bèstia amb la seva muller”, per bé que, segons ell, convé tenir prudència a l’hora de confiar-li els diners: “que l’home no tingui mai la seva dona massa premuda, ni massa pobra ni rica, ni li encomani els seus diners, perquè aquests extrems la fan sortir del camí recte”. Però ell mateix, al capítol 544 parla de “com és gran perill i perdició a aquells que maten les mullers”, al capítol 545 “com les dones poden perseguir els adulteris dels seus marits”, i al 546, “quina pena mereix qui té dona i fills d’ella, i té una amant”.

No es pot demanar més d’un docte del segle XIV, menys encara si era eclesiàstic. Però la lectura d’Eiximenis, situat en un punt de balanceig entre l’antigor i la modernitat, és enormement alliçonadora i asseguraria molta racionalitat i temperança al si de les actuals discussions —sovint mancades de fonament antropològic— sobre les dones, oceà immesurable.