El gol del seminarista

“Quan fas una bona fotografia, hi ha un clic al cervell que et diu que és bona”, assegura Ramon Masats (Caldes de Montbui, 1931). “Molt poques vegades en revelar una imatge m'he trobat que fos molt millor del que jo havia intuït en fer-la. He sentit el clic en un 98% de les fotografies que he donat per bones”. Amb 89 anys, la fotografia ja és “un record”, com ell mateix expressa, però en fa només 12 seguia sent tota la seva vida. “Ho era tot“, recalca. Així, la trajectòria d'aquest fotògraf català ha transcorregut en la persecució d'un moment de revelació, una epifania dins d'un món visible que, malgrat ser allà per a tothom, només l'ull ensinistrat del fotògraf sap destriar. Ràpid i intuïtiu, ha estat capaç de crear imatges d'una gran potència expressiva i frescor, per les quals va obtenir el Premi Nacional de Fotografia el 2004, com ho és Seminari.

Malgrat anar vestit amb sotana i amb la finalitat d'aturar un gol, l'àgil aspirant a sacerdot estira el cos fins a constituir gairebé un pla horitzontal respecte al terra. La seva ombra queda projectada sobre el polsegós camp de futbol. La sotana vola. La mà es tensa. Els cabells es despentinen. Mentrestant, els altres jugadors completen l'harmoniosa coreografia com pinzellades negres disposades en vertical. El seminarista romandrà suspès en l'aire durant una fracció de segon que queda aturada en el temps. Un accident poètic en què conflueixen totes les característiques que Henri Cartier-Bresson definia com un moment decisiu: “El reconeixement simultani, en una fracció de segon, del significat d'un esdeveniment, així com de la precisa organització de les formes que dona a aquest esdeveniment la seva expressió apropiada”. “Soc un gran admirador del mestre francès”, assenyala Masats. “Qualsevol relació de la meva obra amb ell em resulta molt elogiosa”.

La imatge la va captar amb una Leica, com a part d'un encàrrec que li va fer la Gaceta Ilustrada al Seminari Conciliar de Madrid. “En arribar al seminari em va cridar l'atenció un partit de futbol que disputaven els seminaristes, tot i anar vestits amb sotana”, recorda l'autor. “Em vaig posar al darrere de la porteria i vaig observar com jugaven. Els vaig demanar si podien interrompre el partit i simplement xutar al porter. Ho van fer per a mi amb molt d'afecte. Van xutar unes 18 o 20 vegades, fins que vaig poder aconseguir aquesta imatge. Li tinc una mica de mania”, diu amb ironia. “Tothom em pregunta per aquesta foto. Jo crec que en tinc d'altres, però el gust de la gent ha anat cap aquí”.

L'instint de l'autor i la seva immediatesa queden reflectits en la fotografia, però també la seva preocupació per qüestions més formals o plàstiques, una característica que es deixa veure en tota la seva obra, en què s'aprecia una clara recerca d'una geometria en la composició. “Cada fotografia ha de tenir un enquadrament, i el ritme que jo sigui capaç de treure-li al moment”, apunta. “Va ser el fotògraf i historiador Publio López Mondejar qui em va fer veure la meva predisposició a fer les fotos verticals, encara que en aquest cas no sigui així. És una mica estrany, ja que també he fet molt de cinema, que és horitzontal. Però sí que reconec aquesta tendència“. Va ser precisament la seva particular manera d'entendre la fotografia, capaç de sintetitzar els tòpics culturals a través d'un clar discurs fotogràfic, el que va convertir aquest autodidacta en protagonista de la renovació de la fotografia documental, durant els anys de Franco, formant part del grup Afal i La Palangana. “Renovar em sortia de dins, així que resultava fàcil. No era una intenció primària ni premeditada. Era el que veia i intentava reflectir a través d'una càmera. Així jo era feliç i a sobre guanyava diners. Ara existeix a Espanya més reconeixement per la fotografia. Si ets bo, és més fàcil triomfar”.

Seminari es va publicar per primera vegada al diari Ya, dins d'un reportatge destinat a celebrar el Dia del Seminari, el 19 de març del 1960, i amb el temps ha passat a ser una de les imatges més emblemàtiques de la història de la fotografia a Espanya. És una de les poques fotografies realitzades per un autor espanyol que es conserven a la col·lecció del MoMA. Reuneix dues passions que definien bé l'època: la religió i el futbol. “La meva fotografia té molta ironia, però sempre he procurat no acarnissar-me amb la gent, ni manipular, ni emmascarar”, destaca. “Soc un sentimental i aquesta és la meva visió d'Espanya. Lamento que no hagués pogut ser gaire més optimista”. Almodóvar recrearia la imatge a la pel·lícula La mala educación (2004), convertint-la en un senyal d'amor al davanter per part d'un porter que es deixa marcar un gol. La imatge forma part de l'exposició Ramon Masats Visit Spain, que es pot veure dins de la programació de PHotoESPAÑA a l'espai Tabacalera de Madrid fins al 12 d'octubre.

“Fa uns anys el seminarista de la foto es va reconèixer en la imatge i em va trucar”, recorda el fotògraf. Es deia Lino Hernández. “Vam estar xerrant i ens vam retrobar per tornar al seminari amb Mariano Enamorado, l'autor del gol. Aquest últim havia deixat la sotana”. Va ser gol? “Sí, va ser gol! Ho va ser, però no ho vaig descobrir fins que vaig poder ampliar la fotografia a una mida molt gran. Vaig observar que la pilota era al darrere de la mà del capellà. Vaig trigar a veure-ho. No ho vaig descobrir fins al cap de 10 o 15 anys…”.