Enric Satué: “El dissenyador gràfic ha desertat de crear consciència”

Un calçotet Braslip més a cada bugada com a campanya de protesta dels monjos contra l’abat que volia castigar el propietari dels primers que van aparèixer estesos entre la roba de clausura de Montserrat el 1963; Jaime Gil de Biedma passant-se quatre hores recitant els sonets de Shakespeare en anglès esperant que el traguessin d’un ascensor avariat al Cadaqués del anys seixanta… Són dos dels sucosos episodis que desvela a Vistes de prop i de lluny (Index Edita) el dissenyador gràfic Enric Satué (Barcelona, 1938). “Són fils de vida que he anat estirant i interpretant, més que unes memòries”, diu el creador dels logotips de l’Instituto Cervantes i la Universitat Pompeu Fabra, del cartell electoral de Josep Benet a la Generalitat de 1981 o de les cobertes d’Alfaguara dels anys vuitanta sobre un llibre sense títol ni autor a la portada i que té les millors virtuts dels seus dissenys: una senzilla, eficaç, fresca i elegant capacitat comunicativa, una transcendència sense estridència.

Pregunta. Dedica força espai a un pare que no va conèixer fins als 14 anys, quan va tornar de la presó franquista després de passar per les patrulles de control quan la Guerra Civil i per la resistència francesa. Com el va influir aquesta absència?

Resposta. Era un deute moral que tenia per haver-lo tractat poc i fredament. Va ser un tall llarg i irreparable que va impedir la intimitat posterior. A casa, quan va tornar, no li fèiem gaire cas: era un home derrotat. Ser fill únic i sense pare tants anys em va fer introvertit, sempre escoltant més que intervenint, anant amb gent més gran que jo, potser buscant experiències i protecció…

P. I en l’àmbit professional?

R. Doncs també: vaig lluitar perquè el disseny gràfic passés d’estar subordinat en una impremta i tingués entitat pròpia en l’oferta cultural del país, però mai vaig ser soci del FAD o professor d’Eina o Elisava; sempre he anat tot sol. M’ha acompanyat tota la vida una abstracció de conjunt, però no és una marca amargant.

P. L’episodi de Gil de Biedma passa a l’ascensor de l’apartament d’Oriol Bohigas a Cadaqués, un ambient un punt promiscu, segons dibuixa, però molt il·lustrat…

R. Era una època. En aquell ascensor hi vam quedar enxampats amb el director de cine Jaime Camino i el polític Salvador Clotas… Bohigas ha estat un mestre meu: feia un exercici socràtic de preguntar burxant-te, molt pedagògic; una mica com Joan Brossa, a qui vaig tractar 23 anys…

P. Bohigas es queixa que la burgesia actual no podria fer un museu com el MNAC per falta de diners i de bon gust; vostè parla de manca de valentia artística d’aquesta burgesia…

R. És que és una burgesia culturalment i artística poc ambiciosa, del tipus “preu per preu, sabata grossa”, i així no es fan les grans col·leccions. Picasso, Miró, Tàpies... són d’aquí i aquí no hi ha quedat gaire obra; qualsevol empresari d’Oklahoma té un quadre d’un impressionista francès, i aquí, tan a prop, res. La burgesia catalana ha estat poc amant de la cultura en el sentit de comprometre-s’hi seriosament, d’acompanyar artísticament; potser ha estat espavilada per als negocis, però molt poc per a l’art i la cultura.

P. Dels anys com a professor a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura extreu que “la imaginació i la crítica s’han reduït fins a l’empobriment”.

R. Tant en arquitectura com en disseny, en els anys daurats hi havia unes revistes, unes trobades, uns vehicles crítics que mantenien vius uns focus de discussió enriquidors; ara hi ha un sol estil universal. Per què? Perquè ningú valora críticament res; els congressos i les jornades, avui, són només pur intercanvi mercantil, un exercici econòmic, no hi ha cap mena de dialèctica. Per això tot està tan uniformitzat.

P. També del pas per l’ensenyança diu que la intel·ligència no és un atribut masculí i que el matriarcat és el futur…

R. Avui, per prémer una tecla no cal força; les dones s’han igualat en això i, a sobre, encaixen les coses complexes amb més enteresa, tenen una disposició a treballar ancestral, i, essent tant o més intel·ligents, són més disciplinades. A classe veus que es veuen i es noten superiors als nois, aviat guanyaran totes les oposicions que calgui. La meva confiança en les dones ja va sorgir a l’institut-escola republicà: les més dignes, intel·ligents i discretes que he conegut venien d’allà; mai més s’ha produït una cosa així.

P. Ha passat la febrada de l’“estudies o dissenyes?”, el millor moment per al disseny gràfic?

R. Això és molt clar: hi ha hagut un desplaçament, o fins i tot una desaparició, de determinats valors. Quan es va aconseguir la rellevància del nivell gràfic en la participació en la comunicació, ja fos d’un detergent o d’un llibre, el dissenyador també volia i podia comunicar alguna cosa, passar algun missatge cultural, ni que fos subliminar a través del color o de la tipografia. Es volia provocar un canvi a la llarga en el gust del receptor, que la societat tingués més bon gust; aquesta participació s’ha devaluat: els dissenyadors, avui, només responen de manera tècnica i divertida a demandes mercantils, han desertat del vessant educatiu i de crear consciència. El que dèiem, falta crítica.

P. És reversible, la situació?

R. Les escoles de disseny de Barcelona estan majoritàriament dirigides per dissenyadors que no s’han bregat en l’exercici professional, i així, difícilment, poden formar bé; els millors, els professionals més competents, no fan classes. El sector pateix una degradació orgànica. No hi ha una cultura tipogràfica: en un ordinador hi ha 10.000 lletres, és fàcil accedir-hi, tot està barrejat i sense context... No sé, s’hauria de multar directament la gent que posa les lletres de cap per avall; això ho va fer en Brossa, és maltractar la memòria, una repetició insensata...

P. Què li sembla el fitxatge per part de l’Ajuntament de Barcelona de Nacho Padilla, el director creatiu de Manuela Carmena?

“El cartell ‘Barcelona té molt poder’ és vulgar; un alumne ho tindria difícil si volgués entrar a Eina fent una cosa així”

R. És fruit del desconcert més absolut i la plasmació evident de la pèrdua de pes de l’escola de Barcelona: l’arquitectura i el disseny es van arruïnant. Tinc la sensació que Padilla és més un expert en estratègia d’imatge i comunicació i màrqueting que dissenyador.

P. I del cartell, Barcelona té molt poder?

R. No té el més mínim interès ni valor; és d’una mediocritat absoluta, una vulgaritat infinita. Un alumne ho tindria difícil si volgués entrar a Eina fent una cosa així... L’únic que té de cartell és la mida.

P. I doncs?

R. Una demostració més d’aquesta burgesia cada cop més inculta; la solvència li dona l’haver treballat amb la Carmena i tal... Falta criteri crític. A mi, se’m fa difícil mesurar perquè els meus criteris de rigor ja no són vigents... No sé, mires Filmin i Netflix i veus que tot és igual, totes les tipografies són acceptables, tot està bé, és correcte, sí, però no hi ha res extraordinari; això ho ha facilitat la tecnologia, els ordinadors... Però on hi ha avui un Saul Bass dissenyant cartells de pel·lícules?

P. I en el món del llibre, què li crida l’atenció?

R. És que el disseny és el meu passat, ja no m’interessa; ara vull seguir amb l’escriptura, amb la qual em sento lliure i independent, com quan pintava en els meus orígens... Del món editorial? Poca cosa. Potser aquest llibre, on he assolit el meu somni: fer una coberta sense títol ni autor, homenatge al llibre com es feia en el seus primers 300 anys. Doncs sap que ningú ha comentat res de res? És molt una metàfora dels temps d’avui: tu claves una puntada de peu a l’auditori creient que es mourà, però facis el que facis, passarà inadvertit.