Zweig, crític literari

Stefan Zweig, que ja va ser molt llegit al país als anys 1950 i dècades ulteriors, va fer una gran revifalla arran de la compra dels drets d’impressió de totes les seves obres, sense excepció, ara fa cosa de vint anys, per part del malaguanyat Jaume Vallcorba. Des de llavors, l’editorial Acantilado, i Quaderns Crema en català, han donat als lectors d’aquí (i d’allà, però molt a la vora) el bo i millor de la seva obra.

Zweig va ser un gran biògraf —molt superior al seu contrincant filofeixista, Emil Ludwig—, i va ser també un excel·lent escriptor de novel·les i narracions, però no va destacar tant en el camp de la crítica literària. Tenia una gran capacitat per sintetitzar moments de civilització —estel·lars els uns, decadents els altres, com és el cas d’El món d’ahir, un llibre importantíssim— i una habilitat especial per exposar narrativament situacions matrimonials enterbolides (com Strindberg), amoroses i d’altra mena. Però la capacitat d’analitzar i comentar amb arguments crítics els llibres del seu temps, o de qualsevol altre, no es pot comparar amb la que va tenir Thomas Mann, ell sobretot, en l’àmbit de les lletres alemanyes del període que va de 1900 al final de la Segona Guerra Mundial.

Per això Knut Beck, sense que hagi estat l’únic a fer-ho, va aplegar una sèrie limitada d’articles de crítica literària de Zweig i els va anomenar Begegnungen mit Büchern, que el lector hispànic, celtiber, cristià-got-moro-jueu, o com s’hagi de dir, trobarà traduït ara al castellà: Encuentros con libros, traducció de Roberto Bravo de la Varga (Barcelona, Acantilado, 2020). Reunir tota aquesta llei d’articles del vienès, que són nombrosos, hauria estat excessiu, però fer-ne una bona tria, com ha estat el cas del llibre que comentem avui, té uns efectes sorprenents, que ens permeten descobrir una faceta de Zweig poc coneguda i editada.

Així, per centrar-nos en uns quants dels articles que inclou el llibre, convé subratllar la lectura finíssima que l’autor fa de la poesia de Rilke; de quina manera va entendre abans que molts crítics del seu temps el valor de la literatura de Joseph Roth; com va percebre el retorn de l’obra de Stendhal a Alemanya, i fins a quin punt calia lloar l’aventura verbal de James Joyce a Ulysses, l’article dedicat al qual acaba amb aquestes paraules: “Respecte, respecte per a James Joyce!”. També s’hi parla d’una biografia dedicada a Kleist —segons Kafka, el veritable pare de la literatura alemanya contemporània, mentre que Goethe hauria significat la solpostada del període clàssic—, de l’expressionisme i de la poesia d’Ehrenstein, d’una novel·la de Klaus Mann, de l’Emili, de Rousseau, de lord Byron i de Whitman, un altre dels precursors d’una fructífera escola vitalista nord-americana.

Però hi ha tres coses més que caldria destacar. La primera és la gran acuïtat amb què Zweig parla de Flaubert i la manera com aquell descriu la lluita d’aquest contra la inèrcia dels lectors de la seva època, tot oferint Flaubert, a part Madame Bovary (que va ser molt llegida), quatre novel·les més que atemptaven, explícitament, contra un gust petitburgès que detestava —a conseqüència de la qual actitud, Flaubert es va quedar sense lectors. Les pàgines dedicades a L’educació sentimental, de l’os de Normandia, són excepcionals: Zweig ve a dir que aquell desig flaubertià de “fer una novel·la sobre no res”, que s’aguantaria solament gràcies a l’estil, va quedar ja perfectament satisfet en aquesta obra.

La segona és la seva gran generositat amb l’obra de Thomas Mann, atès que Mann no es va interessar gens ni mica per l’obra de Zweig, que li semblava una derivació trivial del periodisme. És cert que els més grans de l’Alemanya d’aquells anys, Mann, Musil i Broch, propugnaven sobretot, o solament, la novel·la intel·lectual, impregnats com estaven de la tradició filosòfica alemanya, que fins llavors havia estat més poderosa que la novel·lística. Zweig, tanmateix, lloa especialment Carlota a Weimar, com hauria lloat la gran, mig pòstuma novel·la de Mann, Confessions de Fèlix Krull, que ara trobareu editada en català.

La tercera cosa rellevant d’aquest llibre es troba en el pròleg. Com va ser propi de quasi tot el segle XX, cada cop més tecnificat, Zweig defensa els llibres i en lloa unes virtuts que, al seu parer, no es troben enlloc més entre les diverses arts. Per bé que diu, literalment: “El temps del llibre s’ha acabat; aquesta és l’època de la tècnica”, manifesta també: “Algú pot creure seriosament que un dia la tècnica aconseguirà crear un prodigi que avantatgi el llibre, amb milers d’anys d’història?”. Doncs sí: malgrat les esperances de Zweig, algú ho pot creure.