El bar dels negres on van deixar d’anar els blancs

El Racó de la Vero no apareix en cap guia gastronòmica, però d’aquest bar situat a Alcarràs s’ha sentit parlar fins i tot a Guinea Conakry, el Senegal o Mali. Situat en un petit municipi a només 11 quilòmetres de Lleida, obre les portes quan encara no s’ha fet de dia, però just a temps perquè les desenes de temporers que treballen al camp puguin apropar-s’hi a esmorzar.

A l’altre costat de la barra els espera Verònica Argelet, a qui els temporers coneixen com a Mama Àfrica encara que per a la resta del poble sigui, simplement: la Vero, la dels negres. El sobrenom es va anar estenent entre els veïns quan van tancar el bar de la plaça i els negres —que no morenos, puntualitza la Verònica— van començar a arribar al seu local. “Els blancs van anar marxant a mesura que entraven els negres. Fins i tot els meus amics se’n van anar, em deien que donava mala imatge”, relatava la Verònica en el programa A vivir que son dos días, de la Cadena SER.

La transició va tenir lloc de manera gradual un estiu de fa dos anys. En quedar desproveïts del seu bar de tota la vida, els primers temporers van començar a pujar uns metres el carrer i a apropar-se tímidament a El Racó de la Vero. La Verònica explica que mai ningú no li va dir explícitament que l'incomodava l’ambient del bar, però sí que va sentir queixes perquè hi havia “molt de negre” i que aquests ocupaven la terrassa. “Una vegada va venir una parella amb un nen, i com que totes les taules de fora estaven ocupades, em van demanar que fes aixecar un negre per poder-s'hi asseure. Com si ells no tinguessin el mateix dret que qualsevol de ser aquí!”, replica la propietària del bar. La parella, que hi anava cada cap de setmana, ja no va tornar a aparèixer a El Racó de la Vero.

Així és com en només dos mesos el seu petit racó al carrer Calvari, 21, es va convertir en el que és avui: un bar on entre els seus clients es poden comptar fins a vuit nacionalitats diferents. Mali, el Senegal, el Marroc, Guinea Conakry, Algèria, el Congo o Guinea Bissau són alguns dels països d’on procedeixen els més de 6.000 temporers que cada any es desplacen a Alcarràs a buscar feina quan comença la campanya de recol·lecció de la fruita.

Treballen perquè els mercats estiguin sempre proveïts, però molts d’ells acaben vivint en condicions infrahumanes, amuntegats en barracons al polígon del poble o, en el pitjor dels casos, dormint al carrer. La situació es repeteix any rere any, però aquesta vegada la crisi sanitària ha posat en evidència la gravetat del problema. “Jo tinc un matalàs a la part del darrere del bar i una nit que plovia molt l’hi vaig haver de deixar a un noi que estava dormint al carrer”, recorda la Verònica en referència a una situació que li sembla “molt injusta”. “Ells treballen, no volen tenir res gratis. Només falta una mica d’humanitat, res més”, reivindica la propietària del bar.

Però la crisi del coronavirus no només ha empitjorat les condicions de vida dels temporers, sinó també el seu estigma social. “Diuen que els negres han portat el virus a Alcarràs i això és mentida, si només hi ha tres infectats!”, es queixa la Verònica. En qualsevol cas, l’Ajuntament ha adequat dos albergs municipals amb un centenar de places on es podrien aïllar els treballadors amb símptomes compatibles amb la covid-19 per evitar un possible rebrot de la malaltia.

La Verònica mai no s'havia imaginat que la seva vida agafaria aquest rumb quan va obrir el bar l’any 2015. Acabava de divorciar-se i de perdre la feina, i com que el local estava buit, va decidir apostar-ho tot a aquest negoci. Ara prepara menjar “com el feien les àvies” però amb una peculiaritat molt important: tots els plats costen només un euro. “És l’única manera d'oferir-los més facilitats per menjar. Cal donar-los una oportunitat i ells t’ho agraeixen tota la vida”, reflexiona la Vero.

Amb aquesta dada, sorgeix una pregunta evident: com aconsegueix sobreviure un bar amb uns preus tan baixos? “Soc l’única treballadora i pràcticament no tinc marge de benefici, trec bona part dels ingressos de les begudes, i aprofito les ofertes de carn i peix per planificar què cuinaré cada dia”, comenta la propietària del bar.

Fins fa molt poc el seu principal proveïdor era un escorxador de Lleida on anava una vegada a la setmana a fer la compra. Com que l’empresa treballava amb grans superfícies, rebaixava molt el preu del producte sobrant que no havia aconseguit vendre. Allà és on la Vero va aprendre a racionalitzar les despeses del bar: adquiria 40 o 50 quilos de pollastre quan estaven a 50 cèntims el quilo, el congelava i així tenia material per a un parell de setmanes com a mínim. Ara que l’escorxador ha tancat, treballa amb la Corporació Alimentària Guissona —proveïdora dels supermercats BonÀrea—, encara que la filosofia continua sent la mateixa.

Per mantenir el preu tan baix, a més, juga amb les racions: bona part de les receptes les serveix en plats de postres, i encara que pugui semblar poc, la Verònica assegura que “amb un parell o tres d’euros ja et quedes satisfet”.

Poc alcohol i molt de te

Pel que fa a les begudes, ven molt poc alcohol i molt te amb llimona i mel: hi ha dies que ha arribat a preparar entre 200 i 300 infusions en una sola jornada.

El menjar africà deixa que el prepari el seu marit, que és de Guinea Conakry i que va conèixer, per descomptat, mentre treballava. Des d’aleshores, la Vero ha anat descobrint l’Àfrica sense moure’s de la barra del bar. “Ara conec les seves cultures, les diferències que hi ha entre països i com viuen la religió de diferent manera en funció del lloc on han crescut”, explica la Vero, que aquests dies assisteix escèptica a les múltiples mostres de suport al moviment antiracista que emergeix als Estats Units sota l’etiqueta #BlackLivesMatter mentre ella, al seu propi poble, sent el “menyspreu” dels veïns per obrir les portes del seu bar als africans que viuen a Alcarràs.