Guerres de secessió

La figura de John Calhoun no arriba ni a la sola de les sabates a la d’Alexander Hamilton. Difícilment algú reivindicarà el seu exemple, com passa ara amb el del primer secretari del Tresor dels Estats Units en el Govern presidit per George Washington, que va mutualitzar el deute i aconseguir la unió fiscal per a la llavors jove Unió el 1790. Si algú evoca el nom de Calhoun, que va ser vicepresident del país entre 1825 i 1832, serà com a contraexemple del que actualment ens convé. Calhoun era partidari de l'esclavisme, defensava els drets dels estats davant del poder federal i va avançar les idees polítiques secessionistes que van portar a la guerra civil.

L'última referència a Calhoun que he llegit es trobava en l'article "La supremacia del dret comunitari", publicat en aquest mateix diari el 31 de maig, i signat per un nombrós grup de juristes de tot el món. L'objecte de l'article és la sentència de Tribunal Constitucional alemany en la qual es criticava la compra de deute públic dels estats membres de la UE per part de Banc Central Europeu. Però els seus arguments no entren en les qüestions fiscals i monetàries, sinó que se centren en el problema sempre fonamental de qui té la competència sobre la competència.

Segons els signants, la decisió del tribunal de Karlsruhe constitueix una greu amenaça contra el principi de legalitat. No és admissible que un tribunal nacional d'un dels 27 països membres declari inaplicable al seu territori una sentència d'un tribunal superior europeu. Si se segueix aquest precedent, països com Hongria i Polònia podrien reafirmar-se en la destrucció de la divisió de poders i la liquidació de la independència judicial que ja han emprès.

"Els Estats han cedit part de la seva sobirania a la UE en condicions de reciprocitat", asseguren. I, per això, afegeixen, "si un d'aquests pogués decidir quines normes de la UE aplica, el resultat seria l’enfonsament immediat de l'ordenament jurídic de la Unió". Els juristes asseguren també que la sentència "recorda la doctrina de l'anul·lació invocada per gent com Calhoun als Estats Units abans de la Guerra de Secessió, que, en essència, permetia als tribunals de cada estat 'escollir' quines normes nacionals respectaven i quines no".

Calhoun va aplicar la seva doctrina, anomenada d'anul·lació (o nullification) a Carolina del Sud, estat que va pretendre abrogar o ignorar al seu gust la legislació federal. La primera vegada que vaig llegir una referència a aquest suggestiu concepte polític va ser fa un parell d'anys, en un llibre d'Enric Ucelay da Cal, titulat Breu història del separatisme català (Random House). Aquest historiador sosté que la doctrina de la nullification va inspirar el catalanisme federalista incipient i la connecta fins i tot amb el concepte contemporani del dret a decidir. "Adaptat a la perspectiva catalana –assegura Ucelay–, significava que Catalunya tenia el dret de veto, com a mínim davant de qualsevol tema col·lectiu que l’afectés de manera directa".

Poca atenció ha suscitat l'exemple de la nullification americana entre nosaltres, ni tan sols entre els historiadors del catalanisme, amb la notable excepció de Joan Esculies, en un article titulat "Torra i Torrent" (El País Catalunya, 27 de gener del 2020), sobre les baralles entre el president de la Generalitat i el president del Parlament, en el qual s'evoca precisament l'indispensable estudi històric d'Ucelay. Segons Esculies, en la doctrina de Calhoun hi ha una de les claus de la il·lusió sobiranista que ha portat al fet que "àmplies capes de la societat catalana creguessin certs el que només eren anhels o expectatives polítiques". Segons el seu parer, des de Catalunya s'ha interioritzat que el Parlament és ja efectivament sobirà i que "qualsevol llei o dictamen sobre una norma pròpia que es considera que afecta de manera negativa els interessos locals pot o ha de ser ignorada".

Calhoun no cau simpàtic. Ucelay, amb no poca ironia, assegura que "els federals catalans van honorar Abraham Lincoln, l’emancipador d'esclaus, però van utilitzar inconscientment les idees de John C. Calhoun". El nostre independentisme militant busca analogies impossibles i fins i tot obscenes en el moviment dels drets civils dels negres americans, descendents dels esclavitzats per Calhoun. La comparació arriba fins i tot fins a la repressió patida pels indepes respecte a les actuacions de la policia als Estats Units aquests dies.

Els jutges de Karlsruhe, amb les seves togues vermelles, Boris Johnson amb els seus brexiters i Quim Torra amb les seves queixoses proclames independentistes, pertanyen al mateix univers conceptual que el secessionisme sudista. Ningú pot saltar-se el principi de legalitat ni subvertir la jerarquia dels tribunals sense incórrer en el mateix error secessionista que va portar a la guerra civil americana. El Tractat de Lisboa reconeix el dret a sortir de la Unió en el seu article 50, i a aquest s'han acollit els brexiters per fer-ho legalment en lloc de seguir bregant per subvertir el principi de legalitat des de dins, com han fet els jutges alemanys o els secessionistes catalans.

No es tracta d'un debat historicista, sinó d'una qüestió essencial per al futur de l'independentisme, ara enfrontat a una disjuntiva: d'una banda, el camí de Calhoun, que condueix a destruir fins i tot la Unió Europea; de l'altra, el de Hamilton, que és el de la unió, el deute compartit, la fiscalitat europea i la federació. Quan la UE faci el pas hamiltonià definitiu, Catalunya haurà de decidir: o seguir perdent el temps enfonsada en el marasme o comprometre’s sense vacil·lacions amb el federalisme espanyol i europeu.