Missatges i massatges

Després del col·lapse de l’activitat cultural, les galeries barcelonines reprenen la temporada artística amb una naturalitat esforçada, tot destacant la constància i l’honestedat d’algunes i amb el rerefons de la precaució davant el desastre econòmic que s’anuncia. L’art no ho pot curar tot, però per als que l’executen i protegeixen representa un món esperançador, mesurable, també utòpic, a punt per transmetre la idea d’una dignitat social basada en el treball compartit i, en el millor dels casos, col·lectiu.

Les crisis sempre porten un pa sota el braç i, a més, permeten comprendre l’enorme diferència entre inspirats i impostors. Entre els primers hi ha pocs joves i abunden els octogenaris, la majoria dels quals continuen vius i mantenen intacte el seu poder d’anàlisi social, mostrat en els seus treballs més radicals, que van permetre comprendre més bé la cultura de la neoavantguarda en plena onada de la societat de consum (anys seixanta) mitjançant les tècniques de repetició del collage i el fotomuntatge.

Joan Rabascall (Barcelona, 1935) és, al costat d’Antoni Miralda, un dels nostres favorits. De la seva producció entre les dècades seixanta i setanta en parla l’exposició que ofereix Marc Domènech en col·laboració amb la galeria madrilenya Guillem d’Osma, on es va exhibir els dos mesos anteriors al confinament per la pandèmia. Saludem el corredor cultural entre Barcelona i Madrid, obligat a reforçar-se cada vegada més sense que això impliqui un monopoli de les dues capitals; en canvi, seria desitjable que s’expandís cap a altres circuits entre ciutats properes.

La carrera artística de Rabascall, desenvolupada a París, és una crítica de l’enorme poder de manipulació dels mitjans de comunicació (substituïu televisió i diaris en paper per xarxes socials i diaris digitals, que distribueixen notícies, opinions i acudits a la velocitat de la llum). Tornar a veure els seus treballs ens imposa entendre’ls a la llum del present, en la nostra era accelerada en què la digitalització de la mirada comença amb el sacrifici de l’anyell: l’obra d’art tàctil (tot i que la institució-museu no ha permès tocar “l’objecte en si”).

Pioner en l’ús dels mass media, les primeres peces de Rabascall són collages amb imatges tretes de revistes, diaris i anuncis, que manipula superposant-hi pintura o creant emulsions fotogràfiques que imprimeix sobre tela o metall. La definició més precisa de com treballa és de Bartomeu Marí, que es va encarregar de la seva retrospectiva al Macba (2009): “Rabascall és un pintor realista que intervé sobre els negatius de la realitat contemporània”.

La seva obra és un estudi del pornogràfic (el sexe, la violència), les revolucions, la banalitat, la bogeria humana i la por al document contemporani. O, dit en termes macluhians, de la condició de massatge del missatge (“ce massage de message”).

L’exposició n’ofereix exemples eloqüents, com ara La Voix de son Maître (1972) o His Master’s Voice (1975), Elle (1971) i L’últim orgasme (1975), i les dues que avui semblen més fresques sobre la cursa espacial (Cosmonauta, 1966). Les podem percebre en perpètua dialèctica temporal, ja que critiquen la comercialització i manipulació de l’individu en el passat alhora que dirigeixen la mirada cap al futur immediat, un futur que va entrar en les nostres vides fa pocs dies, com ha passat amb el llançament del coet Dragon Crew des de la base de la NASA rumb a l’Estació Espacial Internacional. La missió està finançada pel frenètic emprenedor i multimilionari Elon Musk (Space X, Tesla i Starlink, aquesta última una constel·lació de satèl·lits d’internet amb subministrament d’energia 5G des de l’espai). Prometen radiacions artificials que facilitaran i el massatge sobre les nostres vides fins, possiblement, aniquilar-les.