La pilona, l’única petja del 17-A

Les tres boles de gelat són de torró, xocolata i nata. “Segur que no en vols?”, pregunta la jove amb el cucurutxo que desafia la gravetat. L’amiga, també asseguda en una pilona, nega amb el cap sense deixar de mirar el mòbil. Al costat, una parella d’avis xerra en un banc. Ells sí que porten mascareta, i seuen als més de dos metres reglamentaris d’una família amb un nadó que s’agafa al coll del pare. La gent fa cua al quiosc, però no tanta com a la gelateria. Tres joves rossos, parlant en anglès, pugen, caminant amb gràcia, com en un anunci. Un home passeja el gos, que ensuma tantes cames com troba en el seu camí. La terrassa, mig amagada en una cantonada, no té cap cadira buida.

Un dimarts qualsevol de coronavirus la Rambla de Barcelona batega enmig de la pandèmia. “La inèrcia d’una Rambla normal t’ho tapa tot”, diu Fermín Villar, president de l’associació Amics de la Rambla. Fa només tres anys, que semblen una dècada, Younes Abouyaaqoub va entrar amb una furgoneta blanca, va atropellar totes les persones que va poder i va fugir per la Boqueria. Hores després es va produir l’atemptat de Cambrils. En total, 16 persones assassinades. “L’única cosa que es va traduir en fets van ser les pilones”, critica Fermín.

A la Rambla es veuen només posar-hi un peu: 15 pilones de ciment, de poca alçada, serveixen de seient a les joves del gelat; set pilones més altes, metàl·liques, barren el pas a qualsevol cotxe. S’hi sumen un grup de jerseis grocs, com es coneix els blocs de ciment de les obres, perquè al carrer Pelai n’hi ha. Des del 17 i el 18 d’agost de 2017, Catalunya s’ha omplert de pilones. Des de Roses fins a Tortosa, innumerables municipis, petits i grans, han decidit protegir els seus mercats, passejos i festes on s’acumula la gent per evitar un atropellament massiu. Però, què més hem après dels atemptats terroristes que fa tres anys van cometre uns joves de Ripoll, de cinc famílies, amics, germans, suposadament integrats?

“La situació és exactament la mateixa. És trist, però és la realitat avui dia”, lamenta Mohamed El Ghaidouni, president de la Unió de Comunitats Islàmiques de Catalunya, una de les entitats majoritàries al territori. A l’espera d’una sentència, la investigació policial conclou que l’atemptat el van planejar 11 joves de cinc famílies de Ripoll, amb un imam, Abdelbaki es-Satty, que va fer de “catalitzador”, explica la periodista Anna Teixidor, autora de l’únic llibre que s’ha escrit fins ara del que va passar, Sense por de morir (Grup 62; Diéresis en castellà), i que s’acaba de posar a la venda.

Després de l’atemptat, segueix El Ghaidouni, l’Administració va admetre la necessitat d’implicar-se “per poder evitar possibles atemptats, per lluitar contra corrents extremistes”. Però, tres anys després, creu que va ser “una tàctica, una mena de pedagogia del moment”. “Després, l’Administració no ha tornat a contactar amb nosaltres per poder implantar mecanismes per lluitar contra l’extremisme”. El Ghadouini reclama una formació reglada per als prop de 200 imams que hi ha a Catalunya i als gestors de les 250 comunitats religioses. “Fins al moment no hem pogut arribar a un acord ni amb la Generalitat ni amb el ministeri”. I ho atribueix a una falta de “voluntat política”. El Departament de Justícia al·lega que és responsabilitat de les comunitats islàmiques “l’elecció i acreditació” dels imams.

“La ciutat no va llegir la pàgina, la va passar sense llegir-la”, analitza Ingeborg Porcar, directora de la unitat de crisi de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). “El dia 30 de setembre com a molt tard es van acabar les seqüeles de l’atemptat, ad acta”, diu, en referència a tot el que s’ha viscut des de llavors. Un mes després del 17 d’agost, la Guàrdia Civil escorcolla de manera simultània diversos edificis de la Generalitat. Onze dies després se celebra un referèndum, declarat il·legal, que la Policia Nacional i la Guàrdia Civil intenten parar fent servir la força contra els votants. Al cap de 26 dies, el Govern de Mariano Rajoy suspèn l’autonomia de Catalunya aplicant l’article 155 de la Constitució. Vuit mesos més tard, el juny de 2018, se celebren eleccions, amb part dels líders del procés empresonats i part fugits a Bèlgica. A l’octubre, la manifestació del primer aniversari del referèndum acaba amb un intent d’assalt al Parlament. Al febrer de 2019, comença el judici al Tribunal Suprem, i el 14 d’octubre la sentència acaba amb més d’una setmana de greus aldarulls a Catalunya. Després d’una moció de censura, dues eleccions generals i una possible inhabilitació del president Quim Torra per haver desobeït la Junta Electoral, esclata la crisi del coronavirus.

“No ha canviat res”, s’hi suma la periodista Anna Teixidor, sobre els tres anys transcorreguts des dels atemptats. S’ha immergit en la realitat de Ripoll, ha parlat amb un centenar de persones, ha repassat un sumari judicial ple d'interrogants i ha viatjat al Marroc i a Bèlgica seguint les passes de l’imam Es-Satty.

“La ciutat no va llegir la pàgina, la va passar”, diu una experta

Especialista en gihadisme, Teixidor no s’explica que no s’hagi avançat tampoc en l’entorn més immediat, a Ripoll, de la cèl·lula terrorista. Un municipi petit, de 10.000 habitants, on la radicalització d’un grup de joves, amics, germans, cosins, es va produir gairebé a la vista de tothom. “Al minut u ja s’havia de treballar tot l’entorn. Escoltar què deien. Donar-los suport. S’han fet poquíssimes xerrades, i per iniciativa d’alguna educadora, i de seguida s’ha vist que aquest entorn tenia molta necessitat d’explicar-se i parlar. Però ha estat molt puntual”, assenyala.

“Eren considerats persones integrades a la vila, sobretot si tenim en compte el checklist de la integració: parlaven català, tenien feina, es relacionaven amb altres joves autòctons i feien activitats pròpies dels joves, esportives, lúdiques, sortides nocturnes, etc.”, va definir la directora del consorci de Benestar Social del Ripollès, Elisabet Ortega, davant la comissió d’investigació parlamentària sobre els atemptats, que se celebra des de fa dos anys, sense gairebé cap ressò. Els atemptats van demostrar que aquest “paradigma social” o “model d’integració” havia “fet aigües”: “El checklist no ha funcionat: aquelles persones no se sentien integrades”. Ara, va dir, tampoc tenen els recursos suficients per buscar les coses que “uneixen més que no pas aquelles que ens separen”.

“Per a la resta del món són terroristes i per a nosaltres són els nostres veïns, amics, coneguts, germans fins i tot”, va afegir Núria Perpinyà, tècnica d’educació de l’Ajuntament de Ripoll, sobre l’impacte dels atemptats al municipi. També va denunciar que els recursos “al llarg de l’any van disminuint i en molts casos no arriben”. Han trigat molt a arribar els recursos, i amb la pandèmia, la cosa ha quedat parada”, indica Teixidor sobre Ripoll. I critica que el “petit acompanyament” que es va fer a les famílies, al principi, “no ha tingut continuïtat”. Tampoc reben assistència psicològica personalitzada, explica, per evitar les crítiques del partit xenòfob Front Nacional de Catalunya, nascut arran dels atemptats, que va obtenir un regidor, i de Som Catalans, que va quedar fora del cartipàs.

Per a la periodista, una de les grans mancances són els sistemes de prevenció. “On són les estratègies que no siguin policials davant d’aquells que adoptin una visió rigorista pròxima a la violència?”, es pregunta. “Qui més, a part dels Mossos, es dedica a la prevenció de l’extremisme violent a Catalunya?”, va insistir, també al Parlament, Moussa Bourekba, investigador i coordinador d’afers islàmics del Centre d’Informació i Documentació Internacionals a Barcelona (CIDOB), sobre el qüestionat Protocol de prevenció, detecció i intervenció de processos de radicalització islamista (Proderai), impulsat pels Mossos d’Esquadra, que s’aplica a les aules i que alguns titllen d’estigmatitzador.

La Unió de Comunitats Islàmiques critica la falta de formació reglada per als imams

“El Proderai posa de manifest la incapacitat d’altres estaments de vertebrar una acció real contra la radicalització”, sostenen fonts policials. “No es pot desmerèixer l’acció d’algú perquè tu no facis res. Està malament perquè ho fa la policia, però tu realment no estàs fent un projecte alternatiu integrador, amb Educació, amb Treball, amb Afers Socials, amb la DGAiA... Hi ha un discurs buit”, diu. “La feina dels temes de radicalització està parada, com molta part de les polítiques catalanes”, diu, rotunda, la directora de la unitat de crisis de la UAB. “No hi ha entitats potents que estiguin treballant temes de radicalització”, s’hi afegeix Teixidor.

“L’agenda pública ara ve marcada per altres coses”, assenyalen les mateixes fonts policials, sobre el fet que no es requereixi un certificat d’antecedents penals als imams, com passa en altres països, com Bèlgica. “De la mateixa manera que als monitors se’ls el demana, per a ells hauria de ser igual. Bé que fan classes i tracten amb els joves”, reflexiona la periodista Teixidor. Porcar assenyala certa relaxació: “Ja vam tenir el nostre atemptat. Ja no cal seguir pensant que passarà o que es repeteixi. I això no sembla que sigui així, perquè moltes ciutats han repetit”. Fonts policials també assenyalen l’afebliment d’Estat Islàmic, tot i que encara es manté el nivell 4 d’alerta terrorista, en una escala de 5.

Un dels pocs canvis clars, en matèria policial, va ser l’entrada al Centre d'Intel·ligència contra el Terrorisme i el Crim Organitzat (CITCO) dels Mossos d’Esquadra de manera permanent, prèvia autorització del Ministeri de l’Interior. Fins als atemptats, només hi anaven de convidats. El CITCO és una eina essencial per compartir informació entre els cossos policials. “La primera vegada que sabem alguna cosa d’Es-Satty és el 19 d’agost. No teníem accés a la informació que podia estar radicalitzat. Ni sabíem de la seva relació amb un combatent a l’Iraq”, lamenten, en referència a l’algerià Belgacem Bellil, amb qui va viure i que va cometre un atac suïcida a l’Iraq. Els Mossos sí que van ser preguntats de manera informal per un policia belga sobre si sabien res d’Es-Satty quan va intentar exercir en una mesquita de Diegem. “Però no en sabíem res”, insisteixen.

Els serveis d’emergència són els que més han extret conclusions i han aplicat canvis arran dels atemptats. “S’ha consolidat la figura d’interlocució vàlida amb la resta de cossos d’emergències. Això ens permet determinar molt de pressa els punts segurs per iniciar el rescat de manera també segura”, explica el doctor Jorge Morales, cap territorial del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) a Barcelona. La inèrcia, diu, és sempre “arribar i atendre”, però això pot provocar problemes per “acordonar la zona” i, alhora, generar una situació “d’inseguretat en general” davant de possibles rèpliques en un atemptat.

El SEM ha canviat diversos protocols, per flexibilitzar-los. “Per exemple, en un accident de tren hem arribat a fer servir un comboi com un hospital de campanya”. També, des del 17-A, les persones que treballen en un incident d’aquesta mena “passen per un psicòleg d’emergències”. S’ha dotat d’emissores i equips d’autoprotecció tots els efectius del SEM a Barcelona, i s’està estenent als de la resta de Catalunya. En l’anàlisi, “essencial”, repeteix Morales, també van concloure coses positives: l’èxit mèdic del 17-A va ser “la capacitat de decisió dels comandaments in situ i distribuir la gent de manera que els hospitals els van poder absorbir”. Van atendre més de 120 persones. També el 112 ha millorat protocols tecnològics per rebre les trucades.

“És una qüestió estratègica, on s’haurien d’implicar diverses administracions: universitats, Justícia, Afers Religiosos, Immigració, Presidència...”, resumeix El Ghaidouni, de la Unió de Comunitats Islàmiques de Catalunya. Des dels atemptats, diu, el 80% de les comunitats graven les pregàries del divendres. Alhora, demana que no s’enviïn els oratoris als polígons industrials. “Cal crear un grup consultor capaç d’analitzar i elaborar informes, i que després el Govern ho converteixi en polítiques públiques”, va demanar a la comissió d’investigació dels atemptats Joan Antoni Mellón, catedràtic de Ciències Polítiques i de l’Administració de la Universitat de Barcelona (UB) i especialista en radicalització. “El president Pujol, ja des del primer mandat, em deia: ‘Farem una escola d’imams catalans’. Encara l’espero”, va afegir Dolors Bramon, professora emèrita d’estudis àrabs i islàmics de la UB. Villa segueix reclamant un protocol per als comerciants de la Rambla, que creu que es “va tancar en fals”. Posa com a exemple un amic florista, que treballa a la zona: “Cada cop que sent un soroll, tremola”.

Anna Teixidor: “L’autor intel·lectual és fora d’Espanya”

R. C.

Anna Teixidor (Figueres, 1978) va viatjar a Tetuan, al Marroc, on va poder entrevistar la dona de l'imam Abdelbaki es-Satty, "l'agent radicalitzador" dels 11 joves de Ripoll que van atemptar a la Rambla i a Cambrils el 17 d'agost de 2017, després que explotés el xalet d'Alcanar on van improvisar la fàbrica il·legal d'explosius més gran trobada mai a Europa. "Fins aquell moment, només havien parlat amb ella els serveis secrets espanyol", explica per telèfon. La preocupació de la dona era saber on estaven enterrades les restes d'Es-Satty, que són en un nínxol anònim a Alcanar. La intenció de la periodista, autora de Sense por de morir (Grup 62), era conèixer més de l'imam i dels seus vincles amb Estat Islàmic i els serveis d'intel·ligència.

“L’autor intel·lectual dels atemptats és fora de l’Estat espanyol, en algun punt d’Europa o de Síria i del Pròxim Orient”, afirma. “No em crec que ell, que havia format part de l’Operació Xacal [feta el 2006 per la policia contra una xarxa islamista] no tingués cap contacte a Síria ni amb Estat Islàmic”, afegeix. En la seva investigació, Teixidor recorre el mateix camí d’Es-Satty a Bèlgica. Intenta saber per què escull la mesquita de Diegem, on no l’accepten com a imam perquè té antecedents, i visita els mateixos locals que ell. “Quan torna d’un dels viatges a Bèlgica, diu a una persona que ja sap fabricar cinturons bomba”. També considera “molt estrany” que dos dels terroristes morts viatgessin a França cinc dies abans dels atemptats, “només per fer un reportatge fotogràfic [de la Torre Eiffel] i comprar una càmera”.

Tampoc creu que la formació del grup autoanomenat els mujahidins de Ripoll "fos espontani". Es-Satty "ja tenia inputs que hi havia uns nois que s'interessaven per aquest tema" quan el 2015 es va instal·lar a Ripoll. Mig any abans, els germans grans de les cinc famílies implicades en els atemptats consumien propaganda d'Estat Islàmic.

La investigació de Teixidor no ha pogut anar més enllà. Tampoc la judicial. En tot cas, rebutja per complet la teoria que els serveis d’intel·ligència espanyols tenien coneixement dels seus plans d’atemptar. “Això és la teoria de la conspiració, i n’hi ha sempre a tots els atemptats”.

El seu llibre també s’endinsa en profunditat en la vida dels joves de Ripoll. Té por que això pugui ofendre alguna de les seves víctimes, però defensa que calia “humanitzar-los” per “entendre la seva vida anterior”, tot el que després va passar i evitar que es repeteixi.