Un passeig cinematogràfic pel barri Xino

Els baixos fons… Aquells barris “populars”, “pobres”, criminals”, fins i tot “lletjos”, com es defineixen a la pel·lícula Sin la sonrisa de Dios, que han tingut i tenen totes les ciutats del món, són l'objecte de la conferència Imatge i relat. La visió dels baixos fons de Barcelona a través del cinema, de l'arquitecta i historiadora Celia Marín Vega, en el marc del cicle de conferències Diàlegs del Park Güell, que el Museu d'Història de Barcelona (Muhba) ofereix dimecres (19.00) en format en línia a causa de la crisi del coronavirus.

El concepte de baixos fons, explica Marín (sense que dir-ho sigui cap espòiler), ve de lluny, d'aquells bas-fonds als quals ja es referia Balzac. Però a Barcelona se'n comença a parlar ben entrat el segle XX, a la revista L’Esquella de la Torratxa. Poc després, el cronista Paco Madrid ja es refereix al “famós” barri Xino, criticant el poeta i novel·lista francès Francis Carco: “El districte 5è –escrivia Madrid el 1929, any de l'Exposició Universal– i el barri Xino, la nostra solemne zona vermella, no és ni de bon tros la silueta veritable dels barris baixos que ha pintat Francis Carco”. I parla de “baixos fons forjats en la ment” d'algú que qualifica de “cabotin [comediant] de la literatura prohibida”. La veritat és que a l'altre costat dels Pirineus es va arribar a crear una llegenda sobre aquests carrerons a la riba esquerra de la Rambla: “Santiago Rusiñol vol sol·licitar de l'Ajuntament la ràpida construcció del districte 5è tal com l'ha vist i descrit Carco, per no decebre els turistes que passegin per Barcelona durant la propera Exposició”, continua Paco Madrid en el seu article "El famoso barrio chino de Barcelona", a Estampa. Un barri molt semblant al que Jean Genet descriu a Diari d'un lladre, “de carrers estrets, foscos i bruts”.

Després de tot, comenta Marín, tampoc hi havia xinesos a l'actual Raval. Però la influència cinematogràfica és aclaparadora: estem acostumats a veure a la gran pantalla els barris xinesos de Nova York, San Francisco, Londres… com a centres de delinqüència, marginació, narcotràfic. És clar que, simplement fent un símil, aquest territori entre el port, el Paral·lel i les Rambles de Barcelona ha de ser un “barri Xino”.

Marín ens passejarà per aquest reticle d'estretors (no només físiques: sobretot socials, econòmiques, culturals), de roba estesa als balcons, músics de carrer, nanos fumant, venedors ambulants… des de la Guerra Civil fins al segle XXI a través de fragments de sis pel·lícules: La bandera, de Julien Duvivier (1934); Barrios bajos, de Pedro Puche (1937); La calle sin sol, de Rafael Gil (1950); Sin la sonrisa de Dios, de Julio Salvador (1955); Perros callejeros, de José Antonio de la Loma (1977), i el documental En construcción, de José Luis Guerín (2001). Un recorregut cinematogràfic i sociològic que li serveix per mostrar com a través del cinema es construeix una imatge i un relat del que són els baixos fons, de Barcelona en concret.

Hi ha escenes de La bandera, pel·lícula que narra la fugida d'un delinqüent francès que es refugia al Xino de Barcelona en els primers anys trenta, en les quals sembla que les descripcions de Josep Maria Plana al seu llibre Nits de Barcelona (1931) prenguin moviment: “Les cases i les persones participen del mateix aire de misèria (…). El gran rectangle tèrbol de La Criolla és ple de fum, de tango, d'obrers, de soldats, de dones despintades, de mariners, de crits i de gresca”, escrivia el periodista en referència a un dels focus d'animació per a gent de tota mena.

Barrios bajos, pel·lícula filmada el 1937, és un autèntic document perquè està feta, en plena Guerra Civil, pel Sindicat de la Indústria de l'Espectacle, anarquista. Pedro Puche ja traça una comparativa visual entre els barris alts i uns barris baixos amables, fins i tot, on la redempció és possible. A La calle sin sol o Sin la sonrisa de Dios ja impera la visió franquista i la mirada és una altra: no hi ha referència a la prostitució, per exemple.

El color apareixerà amb la mítica Perros callejeros, que, igual que a Sin la sonrisa de Dios, comença amb uns meravellos plans de la Barcelona més de postal (germen de la Barcelona turística) que es desplacen, ja no al Xino, sinó al Raval: els baixos fons s'han traslladat a la perifèria, als polígons d'habitatges on viuen apinyats els immigrants vinguts del sud. El decorat és un altre, però l'esperit de la delinqüència és el mateix. El documental En construcción, que mostra el barri sota el perill de la picota, servirà de colofó.