Antologies: tapar forats?

Les dificultats de producció pel coronavirus expliquen que les televisions recuperin antics programes per emplenar les hores menys compromeses de la graella. Un gènere molt practicat és pouar en l’hemeroteca de la mateixa emissora per repicar escenes construint un zàping vintage. Betevé, amb motiu dels seus 25 anys, ha trobat una bona raó per repescar episodis sencers dels seus programes més apreciats. A Telecinco no li cal perquè s’abasteix dels famosets que fabriquen els seus programes i als quals fan plorar, castiguen, critiquen, perdonen... amb una duresa enorme que deu tenir un preu contractual. Doncs bé, encara que no ho necessita, Telecinco també ha tingut el seu. Es diu Toma salami! La tele que nos parió, una tria diària de moments dels 30 anys de la cadena. Ara es pot veure a l’emissora germana FDF. Hi surten noms històrics i esbandits de la tele berlusconiana com Sofía Mazagatos, el pare Apeles...

A TV3 la fórmula es repeteix sense contemplacions. Deixant de banda APM, intel·ligent navegació per un oceà audiovisual de múltiples procedències, ara mateix fan dos programes que tapen la precarietat amb més precarietat. Un és TV3 x un tub que, diuen a la presentació, ofereix “els millors moments de la programació dels últims set dies”. Aquest és el punt més preocupant, perquè si el que es veu a TV3 x un tub és el millor i més divertit que ha ofert TV3 els darrers set dies, aquesta antologia demostra que és una tele ensopida o amb un concepte de l’humor molt pobrissó. A més, la tria acostuma a tirar sempre dels mateixos títols: Està passant, Polònia, Tabús, Les de l’hoquei, l’actuació musical de FAQS... Per acabar-ho de farcir, un professional de la casa respon un qüestionari banal.

Un altre de la mateixa categoria és NTV (No tenim vergonya). Aquí el material és de tota la història de TV3, encara que preferentment es trien escenes dels anys vuitanta i noranta que resultin simpàtiques i rialleres, res que comprometi aquesta història. El santoral informatiu de Salvador Alsius i el Màgic Andreu en són convidats habituals. A molts dels trossos escollits s’hi afegeix un subtítol amb comentaris més o menys irònics. Veient-los t’adones de la dificultat que hi ha de fer-los amb una mínima agudesa.

Precisament la intel·ligència, i mala bava, dels comentaris distingeix Cachitos, el venerable programa d’hemeroteca musical de TVE, que ja té vuit temporades. El darrer que he vist va ser una antologia dedicada en exclusiva al debut televisiu de gent com Sergio Dalma (que llavors es feia dir Axel), la Pantoja o Joan Manuel Serrat, cantant Ara que tinc vint anys a TVE. Hi ha un excel·lent treball d’immersió en un arxiu monumental, el mateix gran treball que va fer un programa de TV3, Laberints (2019-20) i que aquest maig s’ha tornat a emetre en un horari incòmode. Es tracta d’un recull de mitja hora d’intervencions d’anyades molt diferents sobre un tema que és el fil conductor d’aquell capítol. El dedicat als misteris, per exemple, recull intervencions de bruixes, tiradores de cartes, predicadors del magnetisme, vidents, astròlegs, mentalistes, parapsicòlegs, exorcistes... Però el programa, dirigit per Ramon Millà, no deixa l’espectador tot sol amb aquesta desfilada friqui. Aquí, les frases sobreimpressionades són de convidats il·lustres. Per exemple, Spinoza (“Les pors fomenten la superstició”) o Max Planck (“Nosaltres mateixos som part del misteri que tractem de resoldre”). Magnífic és el dedicat a la mort, amb una varietat poètica de testimonis i registres, on caben, també, els acudits de l’Eugenio. El programa es pot repescar a la carta de la web de TV3. Fer-ho és una bona idea.