Explosions de patetisme

L’obra d’Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966) és sinònim d’humor, de sàtira del món petitburgès, de comèdia mordaç, però també ho hauria de ser d’agudesa, de realisme cruel i d’una intel·ligència narrativa precisa i dolorosa en el moment de descriure la ridiculesa d’uns personatges empresonats pel consumisme, el sexe, la desolació, els secrets inconfessables, les crisis personals, l’absurd de cada dia. I després dels contes excessivament rutinaris del seu llibre anterior, Tot això ho faig perquè tinc molta por, el lector celebra que en els reunits a És que abans no érem així Moliner hagi recuperat l’entusiasme creatiu que impregnava llibres com T’estimo si he begut, per exemple, aquelles construccions gairebé mentals que suscitaven el riure i que, d’improvís, a través d’un detall meticulosament triat, glaçaven l’alegria viva i sobtada amb una explosió de patetisme.

'ÉS QUE ABANS NO ÉREM AIXÍ'

Empar Moliner

Columna

234 pàgines

19 / @ 8,99 euros

En els onze contes inclosos a És que abans no érem així, Moliner mesura amb més rigor l’ús de la comicitat i de les bromes, no es desmunten abusivament els tòpics, l’operació dels finals dels textos prescindeix de l’ànsia de concloure’ls amb un joc de mans vistós, i la sequedat verbal és prou elaborada per no fatigar l’atenció del lector. També és d’agrair que la investigació sociològica, o el quadre de costums, sobre determinades conductes de la bogeria quotidiana no enteli el que realment és cada conte, una peça literària que s’aguanta sobretot gràcies a l’instint literari de l’autora.

A Una obra mestra, Sara Cavall, que té “una secció de titulars de diari divertits” en una programa radiofònic, ha de fugir del setge de Maria Carme Papell, una escriptora a la recerca de lectors que acaba de publicar una novel·la que “tracta d’una àvia, una mare i una filla unides pel record de la Guerra Civil i l’amor a la cuina”. A El pregó, una altra escriptora que “des de la multa d’Hisenda, no diu que no a res, sigui el que sigui que paguin”, ha d’anar a un poble dels voltants de Barcelona a fer la presentació d’una festa tradicional i es troba immersa en una mena de museu provincial dels horrors. I la becària Ridau, a Ja et porto, deixa, en comptes d’anar a casa seva en metro, accepta l’oferiment de la periodista Farràs i de sobte es transforma en una víctima de la tortura verbal. I, en aquests tres contes, amb unes trames ben equilibrades que esquiven hàbilment la temptació de caure en la trampa de l’acudit, el lector recorda amb gust una d’aquelles frases assassines que escrivia Dorothy Parker: “Una bona cosa per gravar a la meva làpida: va anar a tot arreu en contra de la seva voluntat”. Al cap i a la fi, Moliner també se centra morosament en la tirania de la gent molesta i enfadosa que qualsevol voldria treure’s de sobre, com si els seus personatges, atònits, es preguntessin què han fet malament a la vida per haver de suportar, més enllà del seu, l’infern dels altres.

Els altres tres contes importants del llibre —Ester (sense hac), Núria (diuen els metges que t’haig de parlar), i el que dona títol al llibre, És que abans no érem així— examinen un altre dels cercles de l’infern segons Moliner: els desequilibris i les disfuncions de la família, com si volgués inspeccionar què hi ha de cert encara en la famosa frase de Tolstoi que obre Anna Karenina. La conclusió és demolidora: totes les famílies felices són igual d’infelices que les més infelices, i de manera molt fàcil i senzilla de l’amor es passa a l’odi i del riure al plany.

El viatge abismal al no-res de l’Ester, “una de les doctores que havia aïllat i cultivat cèl·lules mare de còlon”, no és menys desolador que les vicissituds dels Mandonguilla, una família tranquil·lament unida en la seva obesitat fins que el marit decideix aprimar-se; unes metàfores tenses i sòrdides sobre la misèria oculta rere la soledat de les parelles: “La ximpanzé adulta li dona un calbot a una ximpanzé jove que li està fent ganyotes al ximpanzé jove de l’arbre del costat que té un plàtan a la mà”, es llegeix a És que abans no érem així.

De manera divertida, de manera inquietant, Moliner sembla dir que la família és la institució de la violència soterrada, i el lector agraeix el plaer que li proporciona el retorn al concepte de conte viu i autèntic, dur, pietós i mai burlesc.