Miquel Barceló: “El virus té una mirada global, nosaltres no l’hem tingut”

Miquel Barceló (Felanitx, Mallorca, 1957) ha encadenat dos enclaustraments. És com si hagués sortit d'un monestir del cister i de seguida s'hagués tancat en un altre, aquesta vegada amb brotxes i teles en comptes de crucifixos i lletanies. Ell ja és una mica ermità, així que tampoc ha estat un trauma. Primer va estar aïllat al sud de Tailàndia intentant pintar. Després, li va donar temps a arribar pels pèls a Mallorca i es va tancar a Artà. Fa dos mesos que treballa a la seva casa taller. Ara està immers –en col·laboració amb l'epidemiòleg Pedro Alonso– en l'organització d'una subhasta de pintures i escultures donades per diversos artistes, i els fons que s'obtinguin aniran a parar a iniciatives de recerca científica. A més, està enllestint una obra original amb el grafista barceloní Salvador Saura que, amb el lema "Ajuda als malalts, suport als sanitaris i protecció de la població", convertirà en un cartell que regalarà "als hospitals públics que el vulguin tenir". I de tant en tant, sopar amb els amics... a través de la pantalla de l'ordinador, s'entén. L'entrevista és com la majoria en dies així. Un és a Mallorca, l'altre a Madrid.

Más información

Exposant Barceló

Barceló de primera mà

Barceló rellegeix en color el ‘Faust’ de Goethe

P. Tot en ordre? Perdó per la pregunta recurrent…

R. Prou bé, perquè la veritat és que aquesta vida del confinament és la vida del pintor per definició. Soc a Mallorca, al camp, tinc animals, tinc muntanya, i això és… vaja, que no es nota tant. Però tot és molt preocupant. El meu dia a dia no ha canviat gaire però, és clar, al voltant sí.

P. El ‘jo’ artístic és el mateix, i segurament el ‘jo’ social ja no…

R. Segur. Cada dia m'he anat assabentant que tenia un amic a l'hospital, o a urgències… i a més aquesta malaltia tan insidiosa, amb això que algú entra i al cap d'uns dies es posa fatal és… tot molt desagradable. I segueixo el que passa a França, i a Itàlia, i als Estats Units… i a tot arreu estan igual de fotuts. Però fa l'efecte que és un problema per parcel·les.

P. Què vol dir?

R. Doncs que hauríem de tenir una mirada global sobre aquest tema i no l'hem tingut. El virus sí que té aquesta mirada global, nosaltres no. Els virus són més espavilats i més antics que nosaltres… i més demòcrates.

P. Les pestes tenen mil·lennis, alguna cosa saben.

R. Sí, però nosaltres seguim comptant per petits poblets. Estem mal preparats, i cadascú aplica el seu conte.

P. Com s'ho fa per suportar el tancament, a banda de treballar?

R. Sopem junts uns quants amics davant de l'ordinador i ens expliquem coses, brindem… això està bé. La veritat és que jo era molt escèptic amb totes aquestes coses i mira, molt bé. L'altre dia un amic meu pianista va estar tocant el clavicèmbal, hi havia com un aire de festa, la veritat és que durant el tancament tothom se les ha enginyat per fer coses i això és molt bo.

P. I des del punt de vista creatiu, aquest enclaustrament l'ha inspirat, l'ha esperonat, o tot el contrari?

R. És curiós, perquè jo ja feia un mes que m'havia tancat en un lloc del sud de Tailàndia absolutament buit, on havia anat per treballar en un projecte sobre La Ilíada. I vaig estar dubtant si em quedava allà o venia cap a Espanya, era qüestió de dies, i si no em decidia ràpid m'havia de quedar allà força temps, i ser en un lloc tan perdut em semblava una mica extrem. Així que vaig arribar dos o tres dies abans que tanquessin els aeroports… així que, en fi, és com si ja tingués un mes més de mili. Però la veritat és que això d'estar tancat per a mi és el pa de cada dia. És el que jo faig normalment. La putada és veure que la gent ho passa malament. Jo al cap i a la fi hi estava entrenat, com els capellans, que això tampoc els agafa de sorpresa.

P. Creu que a la gent se li quedarà instal·lat al cap aquesta emprenyada, aquest malestar, aquesta por… o tot es recol·locarà?

R. No, algunes coses han de canviar per força, és inevitable. I espero que n'arribin algunes de bones. L'emprenyada és immediada, però és enfadar-se davant l'inevitable, davant d'una cosa que tampoc acabem d'entendre del tot. És frustració, i és comuna a tot arreu. Si veus el que diu la gent a França, o a Itàlia, o a Espanya o als Estats Units, és el mateix. I això de fer servir les mascaretes és un costum molt asiàtic, aquí no hi ha costum. A Tailàndia, al febrer, el 100% de la gent que vaig veure portava mascareta. Aquí, ningú. De fet, en aquests països asiàtics la gent les porta gairebé sempre, encara que sigui per la contaminació.

P. I vostè?

R. Jo tinc mascaretes perquè les faig servir per pintar! Per protegir-me del gas i del vernís i coses així. Però en general, a casa ningú en tenia, és clar. Però tornant a això d'abans, jo crec que hauria d'haver-hi una reflexió general, a veure què hem fet malament i què i com es pot fer millor. Però una reflexió de tipus global d'entendre que una cosa així no se soluciona per petites comunes.

P. Potser la màxima expressió d'aquest anar per lliure i d'aquesta desunió ha estat la incapacitat de la Unió Europea per actuar com una sola veu…

R. Per descomptat. Ha estat molt decebedor, i hi ha hagut, a més, molta mala bava. Però fins i tot la Unió Europea es queda petita en això, penso que hem de ser més ambiciosos, i més solidaris. Perquè si resulta que això ho arreglem a Europa però deixem que continuï igual a Àfrica, a Amèrica i a altres llocs, això ens torna al cap de tres dies. I encara pitjor. Veient els mitjans espanyols, al principi semblava que això era una malaltia de Madrid. Estem molt encegats, però segurament n'aprendrem alguna cosa.

P. És optimista en això?

R. La veritat és que no, no soc gaire optimista quan penso en la capacitat d'aprendre de la gent. Una cosa, la grip espanyola va ser el 19, oi?

P. Entre el 18 i el 19…

R. O sigui, després de la Primera Guerra Mundial. I la llei seca?

P. Eeeh… crec que va funcionar bàsicament als anys vint.

R. I l'abolició? És que als Estats Units van entrar molts diners amb l'abolició de la llei seca. És que estic pensant que és molt possible que sigui ara el moment que els grans estats decideixin legalitzar les drogues. Així entrarien diners a les arques públiques.

P. Parla de legalitzar les drogues perquè siguin els estats i no els traficants els qui gestionin el negoci?

R. És clar. Perquè entri pasta. Que farà molta falta. Una cosa així, hauria de passar. No sé… hi ha un llibre collonut que va de tot això però ningú en parla, d'una escriptora americana que es diu Laura Kasischke, i que es titula In a perfect world (En un món perfecte). Tracta d'una pandèmia americana i és una mena d'apocalipsi a càmera lenta. Després d'un temps deixa de funcionar el telèfon, després també es para internet… és un llibre boníssim, com una història de por. També m'he recordat molt de Jean Giono i el seu llibre L'hússar sobre la teulada, boníssim, que parla de com la gent passa un confinament a les teulades…

P. Parlant d'històries de confinament: un bon llibre dels vuitanta que ha envellit molt bé, El cuarto de baño, de Jean-Philippe Toussaint.

R. És que Toussaint és un dels grans escriptors europeus! Un belga, per cert. A mi, de llengua francesa, Toussaint m'agrada més que Houellebecq i tots aquests…

P. Parlant d'art, de llibres, etcètera… és curiosa la paradoxa: d'una banda, la gent ha recorregut a totes les formes de cultura possibles –llibres, música, pel·lícules, sèries, art virtual en diferents plataformes…– per passar millor el confinament. I de l'altra, el món de la cultura està atemorit amb el que passarà amb els teatres, els museus, les sales de cinema, amb aforaments obligatòriament reduïts… i això quan puguin obrir.

R. Sí, i tant. A Espanya, igual que a França i a altres països, als estats i als governs no sembla que els importi gaire. Justament quan és més necessària, més s'ignora la cultura. Però vaja, és igual, la cultura existeix per sobre dels… d'aquests que…

P. Per sobre dels qui decideixen si existeix o no?

R. És clar! Encara sort. No sé. Molta gent està dient que de tot això en sortirà alguna cosa bona. Jo no ho sé. D'un cadàver surten sobretot coses dolentíssimes.

P. Com creu que impactarà concretament aquesta crisi al seu món? Els artistes, el mercat de l'art, les galeries, els col·leccionistes, els museus…

R. A tot el que és mercat afectarà moltíssim i, per tant, al mercat de l'art, també. Tot aquest moviment constant de diners… encara que compte, el que passa és que això al mercat de l'art crida més l'atenció, però si ho compares amb altres mons, aquest moviment de diners és poca cosa. El de l'art xoca més, però ningú parla del mercat de la farmàcia, per exemple. Bé, jo el que espero és que d'aquí surti alguna cosa bona sobretot en el terreny espiritual, que canviïn coses des del punt de vista de l'exigència humana. Però bé, ho passarem fatal. I no parlo ni d'Espanya ni d'Europa. Parlo del món en general. Perquè nosaltres ens pensem que estem una mica al final de tot això –que si desconfinament, que si desescalada, per cert, paraules lletgíssimes, jo no sé qui les escull, haurien de demanar a algú com Pere Gimferrer que esculli els termes importants–, però a llocs com Àsia o Àfrica encara no s'ha vist ni el que pot arribar a passar. Jo crec que no som al final de res, sinó al principi d'una cosa que pot ser molt llarga. És evident que no som capaços de veure tot això com una cosa global. D'altra banda, és normal. La gent n'està fins als ous i vol sortir, i viure la vida d'abans… que no hi serà.

P. Per descomptat, no a curt termini.

R. Saps què crec que passarà una mica? Com quan aquí a Mallorca hi ha una tempesta i de sobte estàs tres hores sense llum. Llavors has de buscar les espelmes i els llumins i tal, però al cap d'una estona s'està molt agradable. I quan torna la llum és molt decebedora. És com un desencís. I jo crec que passarà això.

P. També hi ha la possibilitat que tot es recol·loqui ràpidament. També el dolent, és clar. Potser sobretot el dolent.

R. A veure, és que si hi ha una cosa clara és que, després de la crisi, els dolents no es tornaran bons.