Èxtasi

L’Alfred és un confinat afortunat. La seva sort ha estat una finestra d’una de les cases de l’Onyar, aquelles cases “de totes mides i midetes” que deia Rusiñol. Aquests dies estranys, també les seves finestres són plenes de nassos contra els vidres. De ditades petites, de marques de fronts. L’afortunat Alfred, però, ja fa temps que hi ha trobat el gust, a això de mirar per la finestra. Abans que el món comencés a acabar-se, ell ja hi era. A principis de febrer un accident li va esmicolar les dues cames i, des d’aleshores, s’ha hagut de quedar a casa avant la lettre.

Pobre, va enguixat fins a la pebrotera i una assistent li ha de fer tot. Però no li falta dignitat ni ocupació. Ha procurat per totes dues mentre els fèmurs se li solden lentament. Per això s’ha muntat un despatx vora la finestra. Butaca, puret i prismàtics. No necessita res més per viure. Tan sols una mica de gomina per pentinar-se com en James Stewart, perquè es pensa que és en James Stewart, sabeu? Porta el control del que passa a les cases de l’altra banda a través de les finestres: un matrimoni que s’esbronca cada dos per tres; una parella jove tan unida que ja no en discerneix les parts; una artista que fa figures impossibles i que, quan no li agraden, les llença al riu.

Últimament ha observat que el matrimoni que s’esbronca ha augmentat la teatralitat de les gesticulacions. Potser són italians, pensa. Són italians, definitivament. Però l’Alfred pateix per la dona. Les dones, en general, el fan patir. Un dia, ella desapareix i una cortina cau com un teló sobre l’escena. El mascle treu el cap entre el vellut i li clava els ulls als binocles, travessen el riu. Sap que ho sap. L’Alfred està realment nerviós i tem el pitjor. Però s’ha de tranquil·litzar, així que mira l’aigua que sempre el calma, però aquell cop no: entre el fang del fons i el llom de dues carpes veu amb horror una cara humana. Una cara de dona, tocada pel rigor que només la mort pot deixar. Ara sí, truca a la policia.

Finalment, no es tractava de mort sinó d’èxtasi, de l’Èxtasi de santa Teresa, l’escultura de Bernini. Cap cadàver. Tan sols un rostre d’un material encara per determinar abandonat al fons del riu, reproducció de la famosa peça barroca. Per no ser no és ni antiga. Ha sortit a les notícies. Ha vingut la Teletrès. “Es pensaven que era un mort i al final, res”. Entre l’enrenou han tocat les vuit i les finestres s’han obert, la dels italians també. L’Alfred ha respirat en veure-la viva, en veure’ls feliços tots dos, entregats als aplaudiments de cada vespre. Diuen bravo, bravissimo al municipal que aixeca la troballa. I s’uneixen a l’èxtasi fet claca, a l’ovació que tot s’ho empassa, la por i els mals pensaments.