‘Pressure’, un curt català sobre el caos del món

“Com sabré si és autèntica?”. “Quan la miris als ulls ho sabràs”. Amb aquest diàleg breu i terrible, en el qual l'home queda petrificat davant de la mirada de la dona, comença el curtmetratge Pressure. Les infinites cares del caos, dirigit per Ernest Desumbila, realitzat per la productora barcelonina Sauvage.TV i rodat fa un any i mig. La pel·lícula, d'estètica apocalíptica, està disponible en obert des del 7 de maig.

El curt ens situa d'aquí a 500 anys, en el caos d'un món a punt del col·lapse. Cinc joves, guiats d'alguna manera pels seus ciberdeus, emprenen un últim viatge per reiniciar la civilització abans que l'equinocci s'ho carregui tot. Ens plasma una realitat aterridora, amb sacerdotesses ciberpunks que mouen exoesquelets, amb onades devastadores, amb monstres mitològics que converteixen en pedra tothom que els mira… i amb el Mediterrani, al final de tot, com a mar d'esperança i de salvació.

Es tracta d'una distopia que en el moment actual, en ple confinament pràcticament mundial, pot tenir interpretacions fins ara insospitades. “Històricament les crisis han estat un punt d'inflexió”, diu el director, Desumbila, autor de vídeos musicals com Thunderclouds, per a la banda LSD. “Obren un portal entre un món que s'acaba i un altre que comença. Per això, encara que el to del film pugui semblar desolador, també és un crit d'esperança que convida a ser valent davant de qualsevol obstacle, per més dur que sigui”.

Es poden detectar masses que idolatren la tecnologia, pèrdua total del contacte humà, cultes controlats per les elits i autopistes abandonades, al més pur estil Mad Max. Però la violència, l'aïllament al qual ens ha sotmès l'era tecnològica i la cobdícia dels poderosos se sotmeten d'alguna manera a la poesia: la narració, en anglès, passa per “aquest estrany desig d'haver de mirar en la profunditat de l'abisme” fins a descobrir que “l'esperança sempre hi ha estat”. En el fons, malgrat la distopia, el relat tendeix a l'optimisme: “Vaig saber que, com les flors que broten a les carreteres, la bellesa es tornarà a alçar. I als qui avui anomenem enemics, els traurem a ballar”.

L'altre element clau de la filmació és la música que acompanya el poema narrat i les imatges, algunes de colpidores i violentes. La banda sonora és l'obra mestra del compositor francès Saint-Preux Concerto pour une voix. La cançó, publicada el 1969, va vendre més de 15 milions de còpies i va ser guardonada amb un Disc d'Or.