És possible deixar de tocar-se la cara 30 cops per hora?

Si us dic que no us toqueu la cara, que és perillós per a la vostra salut i per combatre la pandèmia, és probable que hi estigueu d'acord. Però així i tot, us tocareu els ulls, el nas o la boca diverses vegades abans d'acabar aquest article. Perquè el comportament humà no funciona així: no n'hi ha prou amb dir-nos que no fem una cosa, encara que n'estiguem convençuts. A les persones els és molt difícil canviar d'hàbits, fins i tot quan està en joc la salut: que els ho diguin als fumadors. I en aquesta pandèmia, fins que no arribi la vacuna, el comportament humà és el que ens salva. Com diuen els experts, ara només podem lluitar contra el virus fent servir eines del segle XIX o fins i tot d'abans: posar-nos mascaretes correctament, no tocar la zona T de la cara (ulls, nas, boca), mantenir la distància física fins i tot amb les persones que vinguin a casa, tossir a la part interior del colze, rentar-se les mans... Com podem convertir totes aquestes precaucions essencials en hàbits, en comportaments automatitzats? Cada dia llegim sobre la ciència de les vacunes i els tractaments, però què diu la ciència sobre aquestes eines, les que tenim tots per lliurar aquesta batalla?

“Hem d'augmentar l'atenció que prestem als comportaments que les persones poden adoptar per protegir-se a si mateixes i als altres”, explica Robert West, del University College de Londres (UCL). “No podem pensar que n'hi haurà prou només explicant-ho a la gent; necessitem anar molt més enllà en la capacitació i el suport de les persones perquè facin aquestes coses d'una manera efectiva”, afegeix aquest especialista en ciència del comportament aplicat a la salut. West és el principal autor d'un estudi, publicat a Nature Human Behaviour, que detalla tot el que se sap en el seu camp per oferir una completa caixa d'eines amb taules específiques perquè les autoritats sanitàries aconsegueixin que la població abraci aquest saludable canvi de conducta.

“Si ensenyes a les notícies que els joves actuen d’una manera irresponsable o perillosa, amb això n’hi ha prou perquè sembli normal, fins i tot si després es denuncia. Ens cal posar molta més èmfasi a mostrar les persones que fan el que és correcte i emfatitzar que aquesta és la nova normalitat”

Com quan se li proposa una alimentació saludable a una persona amb obesitat, tan important és el menú com l'adherència, és a dir, el grau de compliment al llarg del temps: una cosa és saber que s'ha de menjar més verdura i una altra és aconseguir incorporar-ho com a hàbit. Sembla una obvietat, però si les condicions per complir-ho no hi són (escassetat de mascaretes, espais físics estrets, falta de recursos per quedar-se a casa...), no es complirà. Per a la prevenció és essencial que les tries més saludables siguin les més fàcils de fer, les més accessibles per a tothom, al marge de la classe i la condició.

Però hi ha comportaments que exigiran fer canvis profunds en la nostra manera de ser i de socialitzar-nos. En alguns casos al principi resultarà fins i tot groller obligar a mantenir la distància o a posar-se mascareta amb un amic o familiar que vingui a casa a partir de la fase 1, per exemple. Rentar-se les mans és una acció concreta i positiva en l'actualitat, per la qual cosa serà més fàcil d'incorporar. I esternudar a la part de dins del colze es pot practicar fins a incorporar el reflex. Però és gairebé impossible incorporar mentalment una no-acció, com no tocar-se la cara, i per això es proposa utilitzar comportaments que la frenin o substitueixin. L'estudi suggereix algunes de les propostes del Behavioural Insights Team, com ara tenir sempre mocadors nets a mà o fer servir l'interior del canell per rascar-se. També pot ser útil acostumar-se a dur les mans a la butxaca, entrellaçar els dits o estar-se de braços plegats amb les mans sota les aixelles.

Per eliminar l'hàbit de tocar-se la zona T (que toquem entre 10 i 35 vegades per hora) es podrien entrenar hàbits contraris, com mantenir les mans per sota del nivell de l'espatlla o crear barreres físiques (com mascaretes i ulleres). Però hi ha un problema afegit: ens costa entendre la importància de fer una cosa així. Hi ha un mecanisme mental, un biaix cognitiu, que ens fa pensar que hi ha una proporcionalitat entre un problema i la seva solució: de la mateixa manera que ens sembla ridícul matar mosques a canonades, ens costa interioritzar que la solució a la pitjor crisi sanitària en un segle és a les nostres mans i passa en certa mesura per deixar de tocar-nos el nas.

Reicher, assessor de les autoritats del Regne Unit, insisteix que “la població no és el problema en una crisi, sinó la solució”. I afegeix: “La nostra força i resistència es troben en la nostra col·lectivitat”

L'estudi, signat també per l'especialista Susan Michie (UCL) i Richard Amlôt, cap de Ciència del Comportament en la Salut Pública anglesa, explica que la capacitat d'aplicar comportaments de protecció personal requereix que les persones entenguin què s'ha de fer, en quines circumstàncies específiques cal fer-ho, com s'ha de fer i per què és important. També requereix el desenvolupament d'habilitats i tècniques adequades, que en alguns casos s'hauran d'entrenar, com determinades neteges o la col·locació de mascaretes: les autoritats haurien de difondre tota mena de tutorials, clars i detallats. Però, a més, és fonamental la motivació: les persones han de sentir una forta necessitat de fer-ho, i aquí entra en joc el factor social. El rebuig social. La imitació. “Sí, és la teva vida, fes el que vulguis, però ara també ets responsable de la meva. Tens una responsabilitat cap a mi”, repeteix el governador de Nova York, Andrew Cuomo. La ciutadania ha de percebre que el comportament es premia dins del grup amb el qual s'identifiquen, i ha de veure la gent d'aquest grup fent-ho.

“Si mostres a les notícies que els joves actuen d'una manera irresponsable o perillosa, amb això n'hi ha prou perquè sembli normal, fins i tot si després es denuncia. Ens cal posar molta més èmfasi a mostrar les persones que fan el correcte i emfatitzar que aquesta és la nova normalitat”, indica l'expert del University College. “Les persones som gregàries”, admet. “Els humans tenen mecanismes incorporats per imitar-se els uns als altres. Això vol dir que com més mostrem les persones que fan comportaments que volem promoure, més persones seguiran automàticament aquest lideratge”, apunta West.

L'estudi assenyala que diferents comportaments de protecció personal sembla que demanen diferents tipus d'intervenció. La persuasió serà crucial a l'hora de motivar, també per mitjà d'ajudes, incentius i càstigs. Un altre estudi recent mostrava que la confiança i la credibilitat de l'autoritat que recomana aquestes accions són fonamentals, i que la polarització i la desinformació poden perjudicar aquesta resposta responsable de la població. Durant la crisi de l'ebola, les recomanacions sanitàries es van posar en mans dels líders religiosos de les comunitats de Sierra Leone, després que els experts estrangers ho intentessin sense èxit.

“No podem pensar que n’hi haurà prou només amb explicar-ho a la gent; necessitem anar molt més enllà en la capacitació i el suport de les persones perquè facin aquestes coses de manera efectiva”

Ara encara hi ha gent a qui li fa cosa dur mascareta o semblar un fanàtic de la higiene. És possible que passem de la vergonya de dur-ne a la vergonya de no dur-ne? “Només cal fixar-nos en la moda per veure que les coses poden canvair molt depressa: la roba i els pentinats que un dia semblen absurds són normals i atractius al cap d'unes setmanes. El que és crucial de les mascaretes és que, atès que el benefici només sorgirà si les persones les fan servir en situacions adequades, hem d'evitar arribar a una situació en la qual les persones estiguin estigmatitzades per no dur-ne en els contextos on no proporcionen cap benefici”, adverteix West.

El psicòleg social Stephen Reicher, assessor de les autoritats del Regne Unit, destaca de l'informe que l'adhesió a les mesures restrictives “no es tracta només de motivació, sinó de claredat i oportunitat”. “En general, les persones estan molt motivades avalar polítiques com el bloqueig. Si surten, és generalment perquè no es poden permetre quedar-se a casa i posar menjar a la taula”, assegura Reicher, de la Universitat de Saint Andrews. Segons aquest expert, les campanyes s'han de plantejar comptant que “la població no és el problema en una crisi, sinó la solució”. S'ha vist en totes les estadístiques: els ciutadans de tot el planeta estan acatant molt majoritàriament mesuren tan costoses i sacrificades com aquestes. “La nostra força i resistència es troben en la nostra col·lectivitat”, insisteix Reicher, que critica que es plantegi la desescalada com un alliberament: “No ens deslliurem de restriccions, les canviem per unes altres”.

Aquesta força de la col·lectivitat també es pot notar en cada comportament de protecció, assegura Reicher: “La clau amb les mascaretes és que no et protegeixen a tu dels altres, protegeixen els altres de tu. Per tant, fer-les servir, que enfarfega, és un acte prosocial”. I posa com a exemple: “Nosaltres els espanyols som persones compassives, ens preocupem pels altres, especialment els més vulnerables, i per això fem servir mascaretes”.

Fa 100 anys i 11 mesos, la revista Science va publicar un article sobre les lliçons de la pandèmia de grip, assenyalant tres factors que van frenar la prevenció: la gent no era conscient dels riscos que corrien, el distanciament físic va en contra de la naturalesa humana, i les persones de vegades actuen com un perill, de manera inconscient, cap a elles mateixes i cap als altres. La ciència, també la del comportament humà, ha avançat molt durant aquest temps per proporcionar eines que ens ajudin a no cometre aquests tres errors.