El coronavirus dona el cop de gràcia a una fleca centenària

Han marxat sense fer soroll. Amb un rètol al vidre de la porta del número 80 del carrer de Pau Claris de Barcelona que explica el perquè: “El Forn de Pa Berenguer, fundat el 1879 i amb quatre generacions a l'esquena, es veu obligat a tancar. La crisi, la disminució de vendes i nombrosos pagaments que ens afecten han acabat amb el nostre petit negoci. Hem anat resistint, però la cosa ja no dona per a més”. La crisi del coronavirus ha estat el cop de gràcia per a una fleca familiar on treballaven fins dijous passat els tres germans de la quarta generació.

“Els últims anys vivíem dels esmorzars i dinars de les oficines i del Departament de Justícia, dels berenars dels Jesuïtes [l'escola del carrer de Casp] i del turisme. I fa dos mesos que no hi ha res de tot això. No hi ha ningú al carrer, ni a l'agost havia vist res igual”, explica la Natàlia. Reconeix que els tres germans feia temps que es preguntaven quant podrien aguantar, i que la covid-19 ha estat l'estocada. El pare, que abans de la quarantena encara baixava a les tardes a la botiga, “ho ha entès”. “És el que ho ha portat pitjor, té 89 anys i s'ha deixat la vida aquí. És d'aquesta generació que va fusionar l'ofici i la vida, marxava de casa a les 11 de la nit i tornava l'endemà a la una de la tarda”. Els Berenguer van abaixar la persiana per sempre dijous, 30 d'abril.

Però aquest és l'últim capítol. Els anteriors són els que la Natàlia evoca i que construeixen un relat sobre la desaparició d'un barri en un extrem de l'Eixample engolit per la Barcelona turística i de serveis. On els veïns de sempre s'han anat morint o marxant i els edificis s'han omplert de pisos turístics i oficines. I les botigues de proximitat han tancat per sempre, o han estat substituïdes per cadenes o establiments de 24 hores, que també despatxen pa. “Quedàvem nosaltres i ara quedarà la farmàcia de la cantonada”, repassa la Natàlia en un obrador buit però que encara fa olor de pa calent. El quiosc i la papereria, on també tenien una secció ben assortida de llaminadures, també ha tancat durant la quarantena. Els seus amos s'han jubilat sense relleu.

La Natàlia té 48 anys i és la mitjana dels tres germans. El gran era qui feia el pa de nit i la petita el rellevava de matinada i preparava tota mena d'entrepans, pastes i també tàpers amb amanides per emportar. Mentre entren i surten transportistes que s'enduen maquinària que han pogut vendre, la mitjana recorda “la vidilla” que havien donat a la fleca comerços com el Ribes i Casals, l'enorme botiga de teles que hi havia al davant: “Cada dia entraven clientes que compraven el pa o picaven alguna cosa. Les coneixíem per la bossa amb el logotip”. No només el Ribes, tot l'edifici és buit.

En dos carrers, entre Urquinaona i la Gran Via hi ha dos immobles més tancats. “Abans la clientela eren veïns, però el barri s'ha anat buidant, ha desaparegut, en morir la gent gran que pagava rendes antigues hi han posat oficines o pisos turístics, només ens queden dues clientes de més de 90 anys, que viuen a Urquinaona i a la Ronda [Sant Pere], aquests dies no surten de casa i venen els fills”, lamenta la Natàlia.

A l'obrador queda poca cosa. Les taules més grans se les han endut els transportistes. Queda la màquina de pastar, una balança antiga, els armaris de calaixos de fermentar, i els de les safates de barres i pastes. Tot el que tenia més valor, ja s'ho van emportar la Natàlia i els seus germans: la pala gran de ficar i treure el pa del forn, les peses i les pales de farina, el corró gran… Quedarà el forn, amb la porta metàl·lica i el volant per fer-lo girar, i els taulells amb el nom del fabricant: Juan Ferre Matheu, SA, Barcelona.

La Natàlia tornarà amb tren a casa, com cada dia. Ella també va marxar de Barcelona i viu al Maresme, “tranquil·la”. El tancament afectarà també la Mari, l'afable dependenta que va arribar a la fleca fa gairebé 20 anys i que els últims dies s'esforçava per no plorar davant dels clients. “Ens n'anem amb un nus a la gola, però orgullosos d'una vida compartida amb vosaltres. Una vida d'esforç, de suor, de fer-se un tip de matinar, de somriures i de moltíssims moments dolços. Gràcies i fins sempre”. Així acaba la carta de comiat dels Berenguer als seus clients.