La pensada de les províncies
L’hora de la desescalada era el moment d’iniciar la devolució del que s’havia confiscat: les competències retirades a les autonomies i els drets als ciutadans. I el Govern espanyol surt amb les províncies
La província com a marc territorial de la desescalada asimètrica. Aquesta ha estat la idea estrella del pla del Govern central camí de la “nova normalitat”, expressió que, sigui dit de passada, és un altre oxímoron en el llenguatge polític per fer companyia a distància social. Què pretén Pedro Sánchez ressuscitant una divisió administrativa que forma part de les relíquies del passat que ens va deixar la transició? Les províncies, figura genuïna de l’Estat centralista, eren, a càrrec dels temibles governadors civils, corretja de transmissió del poder central. En l’actual règim són el marc de la distorsió del vot, com a demarcació electoral que premia els electors dels territoris més despoblats. A què ve ara donar rellevància a una organització territorial sense gairebé perfil polític i amb una significació comunitària molt escassa, que a com a màxim pot ser un focus de poder clientelar? Forma part de la quota de decisions capritxoses amb què de tant en tant ens obsequia Pedro Sánchez. Quina utilitat pràctica i quin benefici polític pot obtenir el president amb aquesta solució imaginativa?
N’hi ha prou amb llegir una mica la premsa internacional per confirmar el que és obvi: aquesta crisi ha agafat a tothom per sorpresa i els polítics més que ningú. Cap governant no podia imaginar per Nadal que algun dia li tocaria donar l’ordre de confinament del seu país. Per això el joc de qui ho ha fet bé i qui ho ha fet malament em sembla mesquí i sense sentit. Els dirigents polítics de l’oposició que es permeten fer-ho no donen la millor imatge de si mateixos: és ser molt aprofitat dir jo ho hauria fet millor sabent que no es podrà demostrar mai, ja que el que governava era un altre. I això es converteix en pura obscenitat quan s’especula amb els morts. Tothom ha governat a les palpentes, amb dubtes, encerts i desencerts (en molts casos, els mateixos) i seguint consells del món científic, que també va arribar amb el peu canviat a aquest moment. Per què l’opinió pública castiga més el president Sánchez que els seus col·legues europeus? La clau està en la capacitat de transmetre autoritat, de generar empatia i confiança en la ciutadania i d’aconseguir la complicitat de les altres forces polítiques. I és en aquestes tres coses –autoritat, comunicació, diàleg- que ha fallat el president.
La prudència en la crítica en una situació de crisi no significa l’absència de debat públic. Al contrari, és més necessari que mai, perquè la ciutadania se senti integrada al conflicte i no simplement tractada com a nens que obeeixen ordres. I ha brillat per la seva absència. Ara Sánchez pot ser que comenci a pagar-ho. Els que li haurien de garantir la majoria per governar se senten desconsiderats. L’advertència d’Urkullu sobre l’estat d’alarma, l’amenaça de no votar-hi a favor si no es tornen les competències retirades, no és banal. Urkullu sap com Esquerra i com altres socis potencials del Govern espanyol que és una prioritat aguantar aquest govern, perquè no vingui el tripartit de la dreta nacional. Però tots dubten dels plans de Sánchez i la idea de les províncies no ajuda. Amb les províncies Sánchez torna a la seva picant l’ullet a la dreta? N’hi ha prou amb llegir la Faes, que és qui mana a casa de Casado, per saber que Sánchez no pot esperar res de la dreta: van contra ell, a tota màquina.
Muntat en l’estat d’alarma, Sánchez va optar pel discurs patriòtic: unitat, guerra, ni ideologies, ni territoris, l’enemic no distingeix. I va donar per fet que els altres es doblegarien sense badar boca. En comptes de buscar complicitats, va optar pel tothom a les meves ordres. En aquest sentit, és especialment incomprensible la compareixença dels dissabtes per explicar a la ciutadania el que l’endemà comunicarà als presidents autonòmics. Així és difícil guanyar complicitats. L’organització territorial de l’Estat descentralitzat s’estructura sobre les comunitats autònomes i sobre les ciutats, destinades a ser cada dia un subjecte polític més important. Per què donar ara protagonisme a la província? Per donar un pessic a les autonomies rebels? L’hora de la desescalada era el moment d’iniciar la devolució del que s’havia confiscat: les competències retirades a les autonomies i els drets als ciutadans. I el Govern espanyol surt amb les províncies. Un dels perills de governar en excepció és que pot crear hàbit.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.