La nova normalitat

“Puc prometre i prometo”, va dir Adolfo Suárez. I així va marcar la seva vida. Una frase convertida en gairebé en acudit, tot i que només pretenia combatre els problemes de credibilitat que tenia el llavors president espanyol. Va ser en època de la Transició, quan el desencant habitava entre nosaltres. Tan delerosos estàvem de fer el canvi anhelat que per donar consistència al cartell electoral que deia “UCD cumple” Fernando Ónega li va posar música a la idea de convertir la necessitat en virtut. I així, el llavors redactor dels discursos presidencials, va acabar titulant el llibre en el qual relata els seus anys a la Moncloa amb el mateix eslògan. Un temps, aquell, en què el màrqueting polític era tan incipient que les al·locucions es preparaven a partir d’idees amb voluntat de compromís. I d’aquestes sorgien sentències que reblaven les propostes. No a l’inrevés, com ara, que es basteix un discurs per donar consistència al lema enginyat prèviament en laboratoris d’artificis. I al final, queda en no res.

El 1976, un any abans d’aquell discurs tan sonor, quan Adolfo Suárez encara vestia uniforme falangista i era ministre del Movimiento al Govern d’Arias Navarro, ja va mostrar les seves intencions defensant el dret d’associació política. I en la seva primera al·locució televisiva va sentenciar el que acabaria resumint la Transició: “Elevar a categoria política de normal el que al carrer és normal”. La normalitat havia de consistir en el que durant els següents 40 anys llargs hem entès com el sistema de llibertat de què gaudim. Pot ser que s'hagi desinflat, segons rupturistes contumaços, pessimistes recalcitrants i els qui no havien nascut, però infinitament superior al que s’havia viscut fins llavors per a qualsevol dels supervivents que no hagi renegat del passat i segueixi esperant la revolució pendent.

El concepte de normalitat està reapareixent aquests dies en format polític i remodelat. Falta saber si també redefinit. L’ha fet seu Pedro Sánchez quan ens parla de desescalada de la corba letal del coronavirus i del procés de desconfinament que comença dilluns. I bateja aquest període com el de la “nova normalitat” sense concretar ni la seva durada ni si això que anirem assumint com a habitual, lògic pels perills que ens assetgen, al final ja no marxarà. Correm, doncs, el risc de recuperar la frase de Suárez i invertir-la perquè algú ens acabi decidint que el que s'ha estipulat al carrer per la força de les circumstàncies ha d’elevar-se a normal en les pròximes revisions legislatives. Així, aixecat l’estat d’alarma, podrien seguir vigents, mig amagades entre les cent mil lleis existents avui a Espanya, algunes excepcions que confirmarien la regla del pànic creat. De ganes no en falten en determinats cercles polítics i econòmics. A tots els nivells.

Un informe publicat aquesta setmana per la fundació alemanya Bertelsman Stiftung alerta de l’erosió lenta però progressiva de la democràcia en alguns països d’Europa de l’Est i Amèrica Llatina. I que alguns dels seus governants estan aprofitant la crisi de la covid-19 per acaparar més poder i fer callar les veus més crítiques. D’altra banda, les alternatives de futur que els pensadors de referència destil·len aquests dies juguen amb la disjuntiva entre més socialització global o un nou tancament local. Recuperades les fronteres, ens sentiríem més sòlids nacionalment, robustos patriòticament, però intolerants socialment. Si és així, el caldo que ens deixaria el pangolí transmissor no s’hauria quedat només en el beuratge tradicional que consumeixen algunes poblacions orientals, sinó que seria el caldo de cultiu que serviria de gran excusa per no córrer més riscos col·lectius a costa de retallar drets individuals.

Algun llum ambre s’ha encès entre nosaltres per determinats comportaments policials que actuen a l’empara de la polèmica i excessiva “llei mordassa”. Sembla que sindicats uniformats han demanat que no els limitessin ni flexibilitzessin la seva aplicació tot i estar vigent. I han intentat neutralitzar així el compromís polític del Govern actual de derogar-la. A Catalunya, no consta cap desmentiment a la informació aportada per SER Catalunya que la cúpula dels Mossos suposadament ha instat els agents a fer constar la desobediència en les denúncies als ciutadans acusats de saltar-se el confinament. Un “petit detall” que blindaria l’administració davant dels recursos possibles per considerar que la llei d’alarma no equival a la d’excepció, sota la qual sortir de casa sense justificació no suposa cap delicte.

I llavors hi ha les conseqüències econòmiques que arrossegarem durant molt de temps i que poden continuar empobrint bona part de la població, com ja va passar amb la crisi precedent. La financera. La que va motivar un banquer de renom a advertir: “Que la recuperació es consolidi no vol dir un retorn a la normalitat si per normalitat s’entén els anys que van precedir a la crisi. Les seqüeles trigaran a desaparèixer”. I es va consolidar llavors la nova normalitat sobre la qual ara es reescriu aquesta nova normalitat.