El mite del progrés

No s’entén com va ser que els polítics, ells en especial, comencessin a divulgar, a partir de l’any 2000, el mite del “segle XXI”, equivalent a una promesa de benestar, alegria, prosperitat i pau perpètua. És de debò incomprensible que persones que han viscut prou, i que han fet estudis —amb les excepcions del president Donald Trump i del conseller Miquel Buch, que en diuen de molt grosses— no sabessin que un canvi de data tan poc rellevant com el que va significar el trànsit del 31 de desembre de l’any 1999 a l’1 de gener del 2000 no havia de significar, es miri com es miri, cap canvi radical en les nostres vides, la nostra economia de sàtrapes i les nostres civilitzacions. Però el mite es va encunyar. Ja veurem qui s’atrevirà a fer-lo servir en els pròxims mesos, o anys.

Les biblioteques són plenes de llibres en què es posa en qüestió aquest miratge, uns quants traduïts al català o al castellà: Alain Touraine, Barbarie et progrés; Robert Nisbet, Historia de la idea de progreso; John B. Bury, The Idea of Progress, o el més complet i intel·ligent de tots: Christopher Lasch, The True and Only Heaven. Progress and its Critics. És clar que també s’hi troba, amb molta facilitat, l’opuscle d’Immanuel Kant, Idees per a una història universal en clau cosmopolita, responsable il·lustrat de les fantasies que encara arrosseguem.

Tampoc no resulta imprescindible llegir cap d’aquests llibres, en què s’argumenta contra la idea siscentista i setcentista del progrés. N’hi ha prou a repassar mentalment l’enorme quantitat de desgràcies, desventures, malfets de la naturalesa —ara tan estimada pels amics de Jean-Jacques Rousseau—, epidèmies, guerres i devastacions al llarg de la història, inclosa la suposada gloriosa història del “segle XXI” —vegeu les guerres permanents al Pròxim Orient, les epidèmies de la sida i de l’ebola, el tsunami d’Indonèsia, les grans sequeres i plagues a Àfrica, la fuita nuclear a Fukushima, etcètera, coses totes molt recents— per considerar que a la història de la Humanitat només hi ha hagut un canvi substancial: el que va significar, ara fa cosa de vuit mil anys, el pas del paleolític al neolític; essent el neolític, d’altra banda, el veritable inici d’un mal del qual sembla que mai no ens alliberarem, l’amor a la propietat privada.

Com que no és temps d’aconsellar als lectors lectures feixugues, proposarem avui, una vegada més, el Càndid (1759), de Voltaire, el llibre més gran que mai s’hagi escrit contra la idea del progrés de les civilitzacions i de la Humanitat. S’havia esdevingut, l’any 1755, el terratrèmol de Lisboa, que va matar la meitat de la ciutadania i va ensorrar tres quartes parts de la ciutat, i Voltaire, a més d’escriure un llarg poema molt irònic sobre aquest fet, va aprofitar-lo per rebentar, des d’un enèsim biaix, la tan fantasiosa idea del progrés —els altres biaixos són de l’ordre dels que hem esmentat més amunt, entre ells les guerres de successió a Polònia i Àustria i l’inici de la Guerra dels Set Anys.

Diu el capítol V d’aquest llibre prodigiós, en present històric: “Amb prou feines havien posat els peus a la ciutat, que senten com la terra tremola sota seu; el mar s’arbora en el port i destrueix els vaixells que hi estaven ancorats. Remolins de flames i de cendres cobreixen els carrers i les places públiques; les cases s’esfondren, les teulades cauen sobre els fonaments de les cases i els fonaments s’esfumen; trenta mil habitants de totes les edats i dels dos sexes són esclafats sota la runa. El mariner, tot xiulant i proferint juraments, deia: ‘Encara sucarem, aquí’ [com en la nostra crisi actual]. I deia Pangloss: ‘Quina pot ser la raó suficient d’aquest fenomen?’. Càndid exclamava: ‘Això és la fi del món’” I, més endavant, al mateix capítol, diu Pangloss: “Això que ha passat és el millor que podia passar, perquè, si a Lisboa hi ha un volcà, senyal que és el lloc que li escau. Perquè és impossible que les coses no siguin allà on és evident que són. Perquè tot està la mar de bé”. I el seu argument porta indefectiblement al leitmotiv del llibre, entès com a paròdia: “Vivim en el millor dels mons possibles”. (Eco de la metafísica optimista de Gottfried Leibniz i ressò d’una mitologia del progrés que començava a crear les quimeres que ens han portat on som).

En suma: vivim al món que vivim, la naturalesa fa el que vol i quan vol, i el món d’avui és més ple de barbaritats, contradiccions i misèries que el que va conèixer Voltaire. Serà qüestió de no fer servir mai més l’expressió tan suada, i equivocada, de: “Això no és propi del segle XXI!”. Perquè qualsevol cosa és pròpia de qualsevol temps, fins i tot les coses més inesperades.