Una corrupció consentida
Una mena de conte moral és el que va construir amb encert Italo Svevo a la seva ambiciosa 'nouvelle' 'La història del bon vell i la bonica joveneta'
Les obres menors poden ocupar un lloc interessantíssim en l’obra d’un autor, sobretot si estan escrites a consciència. Són espais en penombra, com reservats, on el jove autor pot temptejar-se, i el novel·lista amb una poètica ja consolidada, jugar a ser un altre. Petits carnestoltes en què observem l’artista disfressat de l’escriptor que no es va atrevir o va menysprear ser.
LA HISTÒRIA DEL BON VELL I LA BONICA JOVENETA
Italo Svevo
Traducció de Marina Laboreo
Adesiara
74 pàgines
11 euros
La història del bon vell i la bonica joveneta és menor en extensió i en ambició que les dues novel·les centrals a les quals acostumem a associar el nom d’Italo Svevo (Trieste, 1861 — Motta di Livenza, 1928): Senilitat i La consciència de Zeno. Sense arribar a ser un altre escriptor, trobem un to, una contenció expressiva i una ambició lleugerament diferents.
La nouvelle se’ns presenta com un conte moral, on els personatges (d’una manera que sembla inspirada en les al·legories medievals) representen aquelles edats que ocupen transitòriament: són, respectivament, una “bonica joveneta” i un “bon vell”. Per fortuna, Svevo és conscient que tots dos estats són fugaços i permeables: que els joves no triguen a endinsar-se en la maduresa i que molts vells senten encara com a seva una joventut de la qual la biologia els va expulsar, i a la qual encara no s’han desacostumat. Aquesta fluctuació jugarà un paper important en la trama que no es desvetllarà aquí, així que cal tornar a la naturalesa moral del conte.
En les escasses vuitanta pàgines de relat, Svevo aixeca un teatret per tal d’examinar moralment un episodi inequívoc: la corrupció d’una joveneta, a la qual un vell sedueix en el mateix tramvia on ella es guanya la vida com a conductora. El vell li mostra la possibilitat d’una vida més còmoda, ficant-se al llit amb homes a canvi de gratificacions materials; l’aprenentatge té èxit i la joveneta deixa la feina.
El conte admet que el llegim com un altre episodi de la depredació dels gèneres i de les edats. Però tant en la superfície com en zones més profundes, la rondalla és equívoca. Ni la joveneta és una nímfula ni el vell ha arribat als seixanta anys (el pas del temps ha disminuït aquí la diferència d’edat susceptible d’escandalitzar el lector), i en el primer tram del relat, abans que Svevo es llanci a una anàlisi gairebé maniàtica dels fets, el lector comprèn que és un cas de corrupció consentida; que l’escena compleix amb el que la joveneta (i la seva mare) havien esperat des de sempre, i que el vell tampoc interposa gaire distància crítica amb un desig que s’imposa per la mateixa força de la seva satisfacció.
Durant aquest primer tram del relat, la moral està representada per la criada del vell, una dona envejosa i ressentida, per la qual cap home o dona aturarien una aventura que els fa feliços. La moral irromp en la vida del vell com una exigència fisiològica: la gratificació física del seu desig està consumint el seu cos. Si continua ficant-se al llit amb la joveneta, morirà. Sexe o vida, vet aquí la qüestió.
Davant aquesta disjuntiva, el vell comença a embolicar el seu desig amb capes de ceba moral; vistes d’una en una, poden semblar translúcides, però en amuntegar-se van cobrint de fibra i allunyant de la mirada el cor de l’apetit sexual que el vell sentia per la noia. L’examen d’aquestes capes d’autojustificacions (i els seus reflexos i reverberacions iròniques) constitueix el plaer suprem d’aquesta nouvelle cerebral. I també el pervers viatge des d’una corrupció consentida a una moral improvisada.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.