El Sant Jordi més estrany de la història
Les editorials independents posen en pràctica a les xarxes la seva visió relaxada de la jornada amb menys directes i més brindis
Leo Bassi amb tot de rotllos de paper de vàter al voltant del coll, en homenatge a Miguel de Cervantes, en una versió còmica, confinada i tova de la seva gorgera. Aquesta peça que envoltava el coll de l'escriptor dona el tret de sortida, des del seu compte de Twitter, al Sant Jordi més estrany de la història. Són les 11 del matí i, encara que les majors, això és, les grans editorials, ja fa hora i mitja que estan en marxa, fent matinar els seus escriptors –com era costum en un Sant Jordi sense tancaments– per trobar-se amb els seus lectors, aquest any, de manera virtual, les indies amb prou feines s'han espolsat la mandra.
Començo el meu passeig digital per l'Instagram d'Impedimenta, que no, no té directes, però això no impedeix que hi puguis veure un hieràtic Mircea Cartarescu –un Mircea Cartarescu cada vegada més semblant al Jim Carrey de Kidding–, que li diu a la càmera del seu telèfon en un perfecte i inquietant castellà que “quan una porta es tanca, se n'obre una altra”. Com que el que passa ja ha passat, és a dir, és un vídeo gravat, s'elimina el factor estrès per no arribar a temps, una cosa que, durant la jornada, m'he adonat que forma part de l'esperit amb el qual les indies afronten el dia del llibre.
Perquè, sí, recordo de tots aquests anys en què el carrer no estava prohibit que, mentre els autors i les caps de premsa dels grans grups corrien d'una banda a l'altra, esquivant embussos i les signatures d'últim moment, els indies i els seus es prenien la jornada tan relaxadament com els era possible, trobant-se en llocs on els qui hi arribaven ho feien per passar-hi una bona estona. Estic pensant, per exemple, en la terrassa captiva de l'Antic Teatre, on se signaven i venien llibres, però sobretot es xerrava i es brindava molt.
I això és el que passa ara al món virtual. Que editors com els de Males Herbes, petit segell dedicat al gènere fantàstic en català, fingeixen que el món no s'ha aturat des del seu compte de Twitter i narren una jornada de Sant Jordi habitual –fins i tot les compres que han fet quan han abandonat per un moment la parada, per exemple, l'XTC69, de Jessica Campbell– i de passada recorden que acaben d'estrenar web, la seva parada d'aquest any. A Twitter també veig Eugènia Broggi brindant en format videotrucada amb les seves dues col·laboradores a L’Altra Editorial.
Isabel Obiols, editora a Anagrama, també penja una foto semblant, en la qual es poden veure fins i tot Jorge Herralde i la seva dona, Lali Gubern, enmig d'una constel·lació de cares que, diu, no s'han volgut perdre el vermut de Sant Jordi. És migdia i al compte de Filmin Albert Serra està parlant de Thomas Pynchon. Diu que no l'ha llegit mai. Que a ell qui li agrada és Stendhal. Porta ulleres de sol. Diu que el cinema no li ha ensenyat res, que tot l'hi ha ensenyat la literatura.
Decideixo passar per Casa Blackie, l'espai que Blackie Books ha creat per fer més suportable la quarantena. Em dic que deuen haver ideat alguna cosa per al dia d'avui. Només hi trobo coses de dies anteriors. Li pregunto a Jan Martí, el seu editor, per què. Diu que avui prefereixen guardar silenci i llegir i preparar altres coses per als dies en què no hi hagi tant d'enrenou virtual. Em dic que això és una mica el que passa amb les indies per Sant Jordi, que s'aparten perquè no les esclafi la maquinària de les majors.
Perquè el Sant Jordi és per als amants dels llibres, però no només per a ells. Per a ells, cada dia és el dia del llibre. Potser per això avui només llancen missatges d'esperança i insisteixen en el paper clau de les llibreries quan acabi el confinament, però també durant, i estenen la mà als seus lectors amb iniciatives ludicocontemplatives. Nórdica, per exemple. Deixa que observem com signen llibres els seus il·lustradors. I ens convida a escriure relats de 1.250 caràcters protagonitzats per llibreters que participaran en el Primer Concurs de Relats Llibrers.
“Ja n'hem rebut 30”, diu l'editor Diego Moreno. Segueix sent migdia. Torno a Twitter i descobreixo que la llibreria Calders ha posat el seu compte en mans de 10 escriptors, que han estat tuitejant durant tot el matí, i responent a les preguntes de lectors i clients de la llibreria. Un és Gonzalo Torné, que no espera que li preguntin, pregunta ell. Coses com “Quin llibre us fa més ràbia no haver comprat abans del confinament?”. Només té una resposta. Qui sap on deuen ser els lectors.
El més complicat del vast univers virtual és que és pràcticament infinit, però aquest és també el seu avantatge. Que poden ser les vuit del vespre i estar seguint en directe –ara sí– la lectura del Quixot, però no l'oficial, sinó una d'alternativa, en la qual totes les vocals han estat substituïdes per la i. Ha estat idea de la llibreria humorística La Llama, que ha aconseguit completar uns delirants sis primers capítols del Quixiti di li Manxi i comptar amb la col·laboració de fins a 170 lectors, en la seva majoria entusiastes clients, i amb 37.000 espectadors quan tot just acabava. Sens dubte, el Sant Jordi més estrany de la història.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.