Cultura desposseïda

Molt de temps abans d'aquest infaust present en què vivim reclosos, ja rondava la consciència de la desatenció entorn de l'àmbit de la cultura. Tot plegat succeïa davant de la indiferència general, era ignorada per una gran majoria de ciutadans acostumats a no qüestionar-se l'austeritat pressupostària ni la desatenció cap a la cultura per part de les institucions públiques. Aquesta negligència no anava només en detriment de la producció cultural, sinó també de la societat mateixa, que s'anava deteriorant en perdre el que la cultura aporta com a eina de coneixement i cohesió. Aquests dies en què la pandèmia ens ha abocat a una experiència inèdita i al consegüent confinament dels ciutadans, s'ha instal·lat l'abatiment i la incertesa a les llars, de diverses maneres i, en massa, de manera extrema per la precarietat de mitjans o la implacable solitud.

A moltes altres llars, en aquest temps suspès, els ciutadans han recorregut, per contrarestar la seva relegada llibertat de moviment, a la cultura. Hi han accedit sobretot per diferents mitjans digitals i aquesta s'ha desgranat generosa, a través d'enllaços, visites virtuals a museus avui clausurats, visionament d'obres teatrals o films, poesia als mòbils i tota una infinitat de dispositius tecnològics i ofertes a les xarxes socials. Ens apropen com si fóssim davant d'un miratge i ens conviden a celebrar la “cultura a casa”, en una digitalització del món, però tan sols en el seu cos virtual, un cos sense batec propi, ja que, com sabem, a l'experiència de veure pintura, assistir a un espectacle teatral o a un concert, no s'hi pot accedir en la seva màxima essencialitat i revelació per mitjans domèstics audiovisuals o informàtics. Però som aquí, empantallats, solitaris i solidaris.

Escric aquestes notes com a eco de totes les veus, tan crítiques com lúcides, que s'han anat pronunciant aquests dies davant del sentiment d'un despit cap a la cultura i la seva agonia, tan sorpreses com ofeses pel comunicat del ministre de Cultura en la seva primera compareixença pública enmig d'aquesta crisi. En aquest moment en què la cultura està tocada, el Govern no ha proposat nous programes, idees o reptes, sinó que ha ajornat a un hipotètic futur les mesures específiques, quan les circumstàncies ho permetin, oblidant la incapacitat del sector cultural de generar ingressos en aquests moments i la seva enorme dificultat per mantenir a curt o mitjà termini les estructures productives, que són les que creen les condicions perquè funcioni adequadament, oblidant que la cultura és, en si mateixa, un dret primordial de les persones. Hem de pronunciar-nos perquè, quan els agents culturals no qüestionen el poder, s'entra en la complicitat amb les seves amnèsies i arbitrarietats.

Avui més que mai, cal recordar que la cultura és un bé de primera necessitat. El sistema sanitari no s'hauria d'haver desatès ni afeblit mai, però tampoc la cultura pot ser desposseïda, perquè totes dues atenen necessitats diferents i primordials de l'ésser humà. Ho va proclamar, amb paraules precises, el poeta Federico García Lorca, el 1929: “No solo de pan vive el hombre. Yo, si tuviera hambre y estuviera desvalido en la calle no pediría un pan; sino que pediría medio pan y un libro. Y yo ataco desde aquí violentamente a los que solamente hablan de reivindicaciones económicas sin nombrar jamás las reivindicaciones culturales, que es lo que los pueblos piden a gritos. Bien está que todos los hombres coman, pero que todos los hombres sepan. Que gocen todos los frutos del espíritu humano porque lo contrario es convertirlos en máquinas al servicio del Estado, es convertirlos en esclavos de una terrible organización social”.

Escric, també, aquestes notes per intentar anar a trobar una cultura que perviu, erosionada, als marges i que, lluny de poder expressar-se amb lletres majúscules i lluminoses, al centre de l'escena i de l'espai públic, se situa fora de camp, menystinguda, circumdant els límits de l'establert, de manera que convé garantir la seva sostenibilitat.

És d'esperar que en el futur immediat, després del col·lapse, sigui necessari fer de la cultura un desafiament i aconseguir que sigui lliure, dissident de les exigències del mercat o del poder oficial, amb la seva caduca política cultural. Serà aquesta cultura la que ens ajudi a alleugerir el malestar i ens contraresti l'abatiment, obrint vies alternatives des de la seva capacitat autocrítica i no conformista, amb propostes d'altres models que serveixin de vincle a la vida social, en un exercici de comprensió, coneixement i memòria. Un saber que ens ofereixi la possibilitat de recuperar-nos de l'embat pandèmic sense pas ressagat. Evitar el retorn a les gambades accelerades d'un temps passat que feien difícil la raó crítica o un anar ben endins.

Tornar a avançar, amb la capacitat d'incorporar i imaginar possibilitats sorprenents en un escenari futur que restitueixi el valor social de la cultura. És impossible progressar cap a una nova concepció de la societat i cap a altres formes de vida que convidin a explorar àmbits culturals diferents, sense preocupar-se d'una manera plena i precisa per l'educació. Ha passat, tristament, que, en comptes d'entendre l'educació com un compromís comú dels ciutadans i complir amb l'obligació de les institucions de defensar-la, hem assistit durant anys a programes educatius frustrats, un darrere l'altre, de la mateixa manera que retallades en els pressupostos i beques han anat depauperant les bases estructurals i desatenent el desenvolupament d'escoles i universitats.

És el repte dels ciutadans recuperar el territori perdut de la cultura, entenent-la sense etiquetes ni passions polítiques, que fan tosca i parcial la nostra comprensió del comportament humà, els seus motius i enigmes. Seria oportú també conrear un estat de vigília que entengui la cultura com a solidaritat i que, sense precarietat, pugui viure amb dignitat del seu treball, en contra de la proclama que el que no està exposat a l'aparador no existeix. Irradiar una creativitat independent del mercat i les seves lleis, que confonen vàlua amb valoració.

Una vegada hàgim passat el cicle d'aquesta fosca epidèmia, ja sabrem del cert que els carrers són més llargs de nit, però, amb la primera llum de l'endemà, ens caldrà perseverar en la consciència que alguna cosa pot haver canviat en la nostra relació amb la realitat i la percepció que en tenim. Tant de bo sigui una oportunitat, malgrat que sigui per una causa devastadora i adversa, aconseguir el que vam ser incapaços de refermar o preveure abans de l'embat de l'epidèmia: relacionar-nos amb l'altre a través de l'empatia.

Al llarg del confinament i amb una freqüència inusitada, molts ens hem preguntat com podem anar mes allà de la impotència? Com fer de la cultura un espai sense límits, obert al coneixement que altres mons són possibles? Allà on s'esperava que hi fos la cultura, ja no hi és… On s'ha desplaçat? Entre l'expectació i l'expectativa, és molt necessari que tots, intel·lectuals i artistes, contribuïm a ventilar, obrint portes i finestres, perquè transiti la creativitat com una forma d'emancipació des d'on albirar noves trajectòries que ens estimulin, sense por d'avançar en el repte que la cultura serà més viva mentre sigui conflictiva i, al seu torn, més solidària. Al cap i a la fi, en aquest moment infaust que ens fa sentir vulnerables, no podem prescindir de la cultura com a abric per aconseguir fer del pessimisme, vigor, i de la nostra fragilitat, resistència.

Frederic Amat és pintor.