“Rebo jo més de l’Eugenia que ella de mi”

La senyora Eugenia és singular. Va marxar del Perú fa 40 anys per treballar “a casa d'una important família catalana”, explica Clara Bartra. Fa cinc anys va ingressar en una residència d'Horta-Guinardó. Com que no va tenir fills i el seu home va morir, la Clara és el més semblant que té a una filla. Fins fa més d'un mes, quan la pandèmia va fer saltar pels aires les relacions socials, la Clara visitava una vegada per setmana la senyora Eugenia. Ara només poden parlar per telèfon. “Ella té el contacte amb algú, unes hores per poder parlar. Però aprenc molt més jo. Rebo més d'ella que ella de mi”, reflexiona la Clara.

Fa un any, la Clara, de 46 anys, s'interessava per uns cursos al seu barri, el Guinardó, quan va veure un fullet de l'associació Amics de la Gent Gran. Va anar a una xerrada i s’hi va apuntar. “No sé per què, però m'entenc molt bé amb la gent gran. Agafem confiança de seguida”. L'entitat va buscar entre avis amb alguna necessitat i el destí li va posar l’Eugenia al camí. En el seu cas, amb la família al Perú i 92 anys a l'esquena, es tracta sobretot de combatre la solitud.

Cada dimarts a la tarda, la Clara anava a la residència concertada d'Horta a xerrar amb Eugenia, que s'aguanta dreta amb l'ajuda d'un caminador. “Parlem, sortim a prendre el sol o juguem una partida de dòmino”. Cada dimarts, fins que es van restringir les visites pel coronavirus, que ha obligat a replantejar la relació. El mòbil de l'àvia, que només accepta trucades —res de WhatsApp— les manté en contacte. “No pots estar físicament amb ella, però ens truquem. És una dona molt sàvia. De vegades et diu una frase i et fa reflexionar, perquè és algú que ja ho ha viscut pràcticament tot. Em sol dir que el món està fatal”.

A la residència encara no s'ha registrat cap cas positiu. “Estan tots bé, però pel to de veu notes la seva preocupació”, diu la Clara, que s'ha apropat al centre “un parell de vegades” durant el confinament per portar-li coses a l’Eugenia. “Com que em moc amb moto, és fàcil. Truco i els dic que hi seré en 10 minuts. Surt una persona i sense cap contacte l’hi dones. Li he portat iogurts, galetes, colònia... i una revista”. Diu la Clara que l’Eugenia li va demanar la Pronto, més interessant, va dir, que aquestes altres revistes on “només surten cases de famosos”. Però ella li va portar, a més, un exemplar de la National Geographic. “És que és una dona molt inquieta. Ella demana la Pronto, però després li encanta llegir llibres de divulgació científica, li agrada entendre el perquè de les coses”, diu la Clara, que sent una sincera admiració per la senyora Eugenia.

La vida de l'Eugenia li serveix d'esperó a la Clara, que és consultora de comerç i desenvolupament local. “Al Perú ja va ser una dona pionera, diferent. Explica sempre que se n'anava a viatjar sola per tot el país”. La Clara explica que va arribar a Espanya per treballar com a “planxadora” d'una família lligada al món de la medicina. “Tenia el seu horari, no li ha anat malament... Que es pugui pagar la residència per si mateixa ho indica”. Diu d'ella que és una dona “activa i inquieta” que ha viatjat amb l'Imserso i que no ha renunciat, fins fa pocs anys, a viatjar sola al Perú amb avió.