No oblideu que TV3 és pública

Amb la rutina imposada (tot i que jo ja soc de natural rutinari), miro els informatius de TV3. No és i, malauradament, em sembla que no serà l’última vegada que critiqui els telenotícies (i alguns altres programes) de la cadena pública de Catalunya. Expresso les meves crítiques des de la solvència que m’atorga mirar aquest canal cada dia. És a dir, que no parlo d’oïda, sinó de veure’l. Faig aquest aclariment perquè sé de gent que no el mira habitualment, fins i tot que no l’ha mirat mai ni el mira, i malgrat tot es permet criticar-lo, això sí, d’oïda. Quanta gent no veu TV3 perquè la considera provinciana, i això perquè se circumscriu només a Catalunya? O perquè té un espai cada dia de 30 minuts dedicat a les comarques?

Alguna vegada m’han preguntat: com és que si soc tan crític amb TV3 encara la continuo mirant? Bona pregunta. La continuo mirant perquè, comparada amb altres televisions, sobretot les privades, TV3 és infinitament superior en qualitat. La segueixo des que la van inaugurar. Me l’he fet meva, i com que me l’he fet meva exigeixo que els missatges que difonen també tinguin a veure amb la meva idea de Catalunya i d’Espanya, que és més o menys la mateixa que té més de la meitat de la societat catalana, encara que aquesta majoria no estigui representada entre els qui ens governen. Soc seguidor de molts dels seus corresponsals. Em semblen òptims periodistes Xesco Reverter a Washington, o Francesc Canals a Pequín, o la corresponsal tot terreny Isabel Galí, entre molts altres de gran vàlua. En aquest apartat caldria fer algunes excepcions ideològiques. No desmereixeré les seves habilitats professionals però sí que les ressaltaré per la seva manera de donar les notícies, el curós i subtil afany a fer que no es notin gaire els seus posicionaments polítics, per no dir directament independentistes. Per exemple, fa uns dos anys, cobria les notícies del Parlament, entre d’altres, la periodista Anna Figueras. Resulta que no fa gaire la vaig veure acompanyant el president de la Generalitat, Quim Torra, com si fos la seva assistenta de comunicació o alguna cosa semblant. Tenint en compte el segell que imprimia a les seves cròniques parlamentàries, no em va estranyar la seva actual situació laboral. Us puc assegurar que la llista seria llarga.

Avui dimarts 14, són les sis de la tarda. Fa exactament quatre hores que he acabat de mirar el telenotícies de dos quarts de tres. És Ariadna Oltra qui dona les notícies. Connecta amb un corresponsal al carrer, situat al davant del Palau de la Generalitat. Del primer que informa aquest senyor és que la gent a Catalunya “no ha fet cas” de la desescalada del confinament decretada pel Govern de Pedro Sánchez, com si l’Executiu central obligués la gent (els catalans, només li ha faltat dir) a anar a treballar. Acabada aquesta indissimulada tergiversació, la conductora del programa connecta amb el corresponsal a Madrid. Encara no sé per què, però comenta amb ell una informació procedent de l’FMI sobre la imminent caiguda en picat dels PIB de diversos països europeus com a conseqüència de la pandèmia. I acota, amb més ganes que el que pregunta sigui inevitablement cert, “Espanya no en surt gaire ben parada, oi?” Efectivament, Espanya no en surt gaire ben parada perquè el seu PIB caurà un 9% respecte al que s'havia calculat anteriorment. Només va faltar que saltessin d’alegria. Després segueix un comentari informatiu a un article que ha escrit Oriol Junqueras, destacant que l’únic que demostra aquesta pandèmia és que Catalunya ha de regir el seu propi destí i que Espanya la perjudica.

Aquestes manipulacions són constants a TV3. I és una autèntica desgràcia que, sent una televisió tècnicament impecable, amb uns professionals de molta vàlua, fins i tot els que no poden dissimular la seva animeta independentista, com és el cas ben il·lustratiu de Toni Cruanyes, Xavier Graset o Carles Costa, haguem de retreure’ls aquestes flagrants faltes de respecte a la seva audiència. No insistiré en les paraules que utilitzen, algunes força grolleres, com per exemple quan el Govern espanyol fa una roda de premsa i es diu que “presumeixen” quan estan donant una bona notícia. O quan comunica alguna cosa Pedro Sánchez, i es diu que “treu pit”. Com si Quim Torra no ho fes quan dona instruccions al Govern central de com s’ha de combatre el coronavirus. O com si el seu conseller d’Interior no es posés de peus a la galleda quan escenifica un suposat greuge històric.

Crec que els que vivim a Catalunya i no mostrem cap prejudici pels seus mitjans de comunicació audiovisuals no ens mereixem que ens prenguin per ximples. Seria millor que abans de pretendre ser com Dinamarca (que, per cert, és una monarquia parlamentària), pretenguem ser més bons governants (i governats, també) simplement sent qui som.

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari.