El que ve no serà més fàcil

Fosses comunes a la ciutat de Nova York per enterrar els morts que ningú no reclama. Llargs tràilers refrigerats aparcats a les entrades dels hospitals per engolir els cadàvers que ja no caben als dipòsits de cadàvers. Aquest virus que va arribar de sobte ens ha transportat en tot just cent dies a un món que abans ens hagués semblat una distopia improbable. Si això ha ocorregut al cor del primeríssim món, què ocorrerà quan el virus penetri a les depauperades faveles brasileres o a les sobrepoblades megalòpolis índies i africanes?

 Portem ja un mes confinats en una Barcelona desconeguda, silenciosa, sumida en una paràlisi colpidora. Milions de persones en un parèntesi vital del qual no sabem quan ni com sortirem. I tanmateix aquesta pot ser la fase més fàcil. N'hi ha prou a complir la regla. Quedar-se a casa. Les que venen, en canvi, seran molt més difícils de gestionar. Individualment i políticament.

En algun moment haurem de sortir de nou a treballar, reprendre serveis, en un desconfinament controlat que no pot tardar gaire si no volem que a l'emergència sanitària el segueixi una emergència econòmica i social catastròfica. Però quan fem el primer pas, el virus, com el dinosaure de Monterroso, seguirà allà. Tremolarem amb la possibilitat d'un rebrot i de fet, aquest és un escenari molt plausible. Hi ha experts que parlen fins i tot de successives onades.

Sortirem al carrer amb aprensió, amb la por del contagi vessant fred a la nostra esquena cada vegada que ens creuem amb algú que tus o hàgim d'agafar-nos a la barra del metro. El coronavirus ja no és una amenaça remota que pot arribar. Ara el tenim entre nosaltres i sabem el perillós que és. Hem vist les UCI atapeïdes de pacients lligats a un respirador i aparcaments plens de taüts. Molts hem vist marxar gent estimada sense poder donar-los una última carícia de comiat. Les seves cendres esperen en algun lloc que tampoc no coneixem que puguem donar-los algun dia el comiat que mereixen. Hem comptat els morts cada dia, esperant que la corba assolís aquest anhelat punt d'inflexió.

Sabem que el virus desencadena en l'organisme una reacció inflamatòria que no només afecta els pulmons, sinó altres òrgans com el cor o el ronyó, i quan això es produeix, la mortalitat és molt alta. I sabem, sobretot, que el virus té una transmissió silenciosa, que s'encomana abans que apareguin els símptomes i això fa que el control de contactes de les persones encomanades que es fa ara sempre arribi tard.

Però més inquietant és encara el que no sabem. Per exemple, no sabem si la infecció produeix immunitat total, o si és parcial, si es comportarà com un virus estacional, com la grip, o estarà sempre rondant amb la seva dalla, i no sabem si, com la sida, és també capaç d'amagar-se en l'organisme i reactivar-se més endavant. Corea del Sud ha informat que han tornat a donar positiu 91 pacients dels més de 7.000 ja recuperats i donats d'alta, que havien donat negatiu en una prova PCR, la més fiable. Encara no se sap si s'han infectat de nou, la qual cosa significaria que no han desenvolupat immunitat, o si el virus s'ha reactivat en el seu organisme, la qual cosa significaria que pot amagar-se en un reservori indetectable. L'OMS estudia aquestes incògnites, de les quals depèn l'evolució de la pandèmia.

En el nostre cas, el confinament ha evitat el pitjor, el temut col·lapse del sistema sanitari. Malgrat que alguns estudis li havien posat fins i tot data, els hospitals han arribat al límit de la seva capacitat però no a una situació de col·lapse en la que no poguessin rebre més pacients, com ha indicat la consellera de Salut, Alba Vergés. I això s'ha aconseguit gràcies a la rapidesa amb què els gestors sanitaris han reconvertit espais i llits per atendre els malalts crítics. Hem vist passadissos embotits de pacients, el 061 ha estat lluny d'oferir la resposta ràpida que requerien els qui tenien els primers símptomes a casa, però el sistema ha resistit i no tenim notícies de pacients que s'hagin quedat sense atendre.

Si hagués estat així, cal suposar que s'hagués fet ús de les ambulàncies, helicòpters i trens medicalitzats preparats per traslladar malalts a comunitats veïnes amb menys pressió, Aragó per exemple. Com van fer les autoritats franceses davant del col·lapse dels serveis a Colmar, traslladant malalts a altres parts de França, i fins i tot a Suïssa i Alemanya. Si algun dia ens assabentéssim que han quedat pacients sense atendre o mal atesos, hauran d'explicar per què no s'han traslladat. Seria terrible assabentar-nos que alguna pruïja nacionalista ha impedit de demanar ajuda.

És previsible que la pressió sobre els serveis sanitaris vagi disminuint, sempre que no hi hagi un rebrot, però encara queden setmanes difícils i després vindrà una altra fase complicada: reprogramar tota la cirurgia i totes les visites suspeses a la resta de malalts, l'estat dels quals pot empitjorar si no reben l'atenció que necessiten.

Mentrestant, la utilització partidista de la pandèmia per part del Govern català, lluny d'amainar, s'agreuja. El president Quim Torra i la portaveu Meritxell Budó utilitzen la compareixença diària davant la premsa per criticar i desgastar el Govern central i qüestionar la validesa de les decisions que es prenen. De vegades de forma vergonyant. Primer van marcar diferències respecte del confinament, i ara les marquen respecte del desconfinament. El seu relat és monocord: ells ho farien tot millor. Tampoc no han dubtat a utilitzar experts afins políticament per soscavar l'autoritat dels organismes públics que s'ocupen de la vigilància epidemiològica, inclosa la direcció general de Salut Pública de la mateixa Generalitat. El que ha provocat que, ara mateix, el Departament de Salut estigui en flames.