“A la guerra no hi ha horaris. Aquí, tampoc”

A banda i banda d'un passadís atapeït d'infermeres amb pressa i carros amb utillatge sanitari, la vida s'aferra a la vida. A pit descobert, envoltats de desenes de cables i espiats per diversos monitors que retraten les seves constants vitals, 13 pacients amb coronavirus lliuren la seva batalla. No hi ha brots verds a la unitat de vigilància intensiva de l'Hospital Vall d’Hebron, la més gran d'Espanya, amb unes 200 places habilitades. Ni llits lliures, ni estadístiques que valguin. Cada box és una lluita per tornar a respirar. I els pacients greus continuen arribant.

En una d'aquestes sales de portes de vidre i pressió negativa (per evitar la sortida de partícules virals a les zones comunes de la UCI), un home de mitjana edat batalla en silenci. Amb prou feines se sent un suau xiulet intermitent d'un monitor llunyà que es cola al box. De panxa enlaire, aliè al tragí de les infermeres darrere del vidre, continua lluitant. Un equip de ventilació mecànica respira per ell. “La pneumònia per Covid-19 és pràcticament la patologia única als 13 espais d'UCI habilitats a Vall d’Hebron. Els pacients que ingressen aquí tenen, a més de la pneumònia, una insuficiència respiratòria aguda i el 90% dels casos necessiten intubació i ventilació mecànica. Tenim gent des dels 30 anys fins als 70 molt avançats”, assenyala Ricard Ferrer, cap de vigilància intensiva de Vall d’Hebron. Aquest dimarts, 168 pacients amb covid-19 i una desena de malalts amb altres patologies romanien ingressats a les unitats de crítics del centre hospitalari.

Allà on es manté la lluita per la vida, un ordre perfecte s'imposa al caos d'una pandèmia. Encara que el passadís estigui atapeït, tot és al seu lloc i no hi ha res que s'escapi a la improvisació. Assegurada amb un equip de protecció individual (EPI) blanc amb ratlles verdes, una infermera espera dins d'un box. Una companya, a l'altra banda, l'ajuda a treure's l'EPI amb instruccions a viva veu. El contagi aguaita i han de fer torns de dues hores als boxs per optimitzar els escassos equips de protecció. “Més de dues hores amb l'EPI no les aguantes. Sues. Anem amb triple guant i a l'hora de posar una via no palpes bé la vena”, admet Elia Olivera, infermera especialista en UCI. L'escassetat de material ha aguditzat l'enginy i la rentadora de broncoscopis s'utilitza ara per rentar a consciència les ulleres de l'EPI. “Com que no hi ha una altra cosa, toca reciclar”, comenta l'auxiliar al capdavant d'aquesta tasca.

Vall d’Hebron té 168 pacients amb Covid-19 i una desena de malalts amb altres patologies ingressats a la UCI

A la UCI no hi ha rastre dels herois als quals s'aplaudeix a les vuit del vespre. Ni capa, ni superpoders. El que hi ha són sanitaris exhaustos que amaguen les ulleres i el cansament darrere d'una mascareta obligatòria. “A la guerra no hi ha horaris. Aquí, tampoc”, resol Antoni Roman, director assistencial de Vall d’Hebron. Els metges fan guàrdies de 24 hores i, després, dos dies de descans, per oxigenar-se.

“Les guàrdies són molt dures. Jo, a casa, dormo en una habitació a banda i fa un mes que no abraço els meus fills. El distanciament a casa és dur i aquí també hi ha molta pressió, molta feina, i veus els pacients molt sols”, admet Ferrer. L'epidèmia passarà factura emocional a tothom. “Els primers dies estava tot el dia plorant, però ara ho has normalitzat. Estem amb l'adrenalina pels núvols. El problema vindrà després”, apunta Olivera, al capdavant d'una diàfana sala d'hemodiàlisi reconvertida en UCI.

L'equip de Psiquiatria de l'hospital ha desplegat un servei de suport emocional a professionals i familiars de pacients ingressats. La supervisora d'infermeria de tot el servei d'intensius, Pilar Girón, admet que costa gestionar el cansament: “No he pensat mai que no puc més, però sí que hi va haver una sensació general d'estar en una cova i fins i tot abaixàvem la mirada. Havíem perdut l'alegria per seguir combatent. Però ara tothom torna a estar en guàrdia”.

El temps a la UCI passa lent. Els pacients s'estan, almenys, dues o tres setmanes aquí, en la solitud del box. “El pacient necessitarà sedació i paràlisi muscular i connexió a un respirador que requerirà un parell de setmanes i després s'han de quedar uns dies més amb traqueotomia fins que recuperen força muscular i capacitat de respirar per ells mateixos i els passem a la planta d'hospitalització”, explica Ferrer. Els metges han desplegat un dispositiu per informar les famílies diàriament i quan el pacient està despert, les infermeres intenten fer videotrucades amb els familiars. “Si hi ha una defunció, sents que no hi hagi un familiar en l'acompanyament i sents la solitud del pacient. Infermeria sempre acompanya però quan veiem que no hi ha familiars, intentem fer un acompanyament encara més proper”, relata Girón.

La UCI és un lloc hostil. Ni tothom és candidat a entrar-hi, ni els respiradors són la panacea, insisteixen els experts. Sobre una polèmica directriu del Sistema d'Emergències Mèdiques (SEM) català, que avalava limitar la intubació a persones de més de 80 anys previ criteri clínic, el director assistencial de Vall d’Hebron matisa: “No és una qüestió de drets ni de discriminació per edat. Ingressar a la UCI és una prova tremenda, has d'estar molt fort per passar-hi tres setmanes. No es tracta d'abandonar ningú, sinó de donar la via d'atenció més digna, i moltes vegades aquesta via digna no és donar-li tota la maquinària de l'hospital. La gent ve aquí i es pensa que se la pot salvar de qualsevol cosa i no és veritat. Si el tractament no l'ajudarà, millor no fer-lo”. Ferrer hi coincideix: “La selecció de pacients per a ingrés a la UCI la fem sempre. Per aquesta situació no ha canviat que hàgim d'avaluar pacient per pacient i seleccionar només els pacients que es beneficiaran d'ingressar a la UCI i rebre un tractament invasiu i tan agressiu. El pacient ha de tenir capacitat de recuperació per suportar la gravetat de la malaltia”.

“Això no és una grip. Aquesta malaltia no se soluciona amb un respirador”

Hi ha pacients sobre els quals es discuteix. Per exemple, una de les dones que està intubada en un dels boxs. És jove, però té un alt grau d'obesitat. Els ronyons li han fallat i està connectada a uns hemofiltres que permeten fer una diàlisi contínua i suau. El seu organisme no suportaria la intensitat d'una diàlisi normal. “És un cas a discutir perquè és difícil que aquesta dona respiri sola”, assenyala Ferrer. Diverses bombes de medicació acompanyen la pacient. Sedants, paralitzants, noradrenalina per apujar la pressió arterial, sèrums. Al box del costat, un altre malalt, amb més bon pronòstic, també ha tingut una fallada renal i necessita hemodiàlisi. “Això no és una grip. Un percentatge important de pacients també té trastorn cardíac o renal. Aquesta malaltia no se soluciona només amb un respirador”, reconeix Ferrer.

A la taula de control, desenes de monitors a la paret mostren l'estat instantani de cada pacient. Les càmeres de seguretat vigilen els boxs i un programa informàtic cronometra les dosis de tractament. De vegades hi ha moments per somriure. “Ella és una d'aquestes alegries”, diu Ferrer assenyalant una pacient que ja ha estat extubada. Manté el suport d'oxigen, però parla i respira per si mateixa. Ella el mira gairebé sense pestanyejar i el metge obre la porta de vidre que la separa del món. “Com va? Com estàs de força? Pots aixecar els braços?”, li pregunta el facultatiu. Ella fa que sí i aixeca les dues extremitats. Ferrer somriu darrere de la mascareta. La pacient ha recuperat força muscular i d'aquí a pocs dies podrà sortir de la UCI.

Els malalts crítics continuen arribant a Vall d’Hebron i als que hi són encara els queda un temps d'ingrés. Entremig, algun ensurt: una parada cardiorespiratòria al migdia posa en alerta una desena de sanitaris al voltant d'un box. Els pacients continuen lliurant la seva batalla. “No teníem interioritzada la sensació de pandèmia. És aquesta sensació d'embut i que no caigui més aigua de la que podem assumir”, explica Girón.

Els metges demanen no abaixar la guàrdia. Les entrades a la UCI s'han alentit però continuen. “Ara mateix em preocupen més els pacients no Covid-19. Hem pogut afrontar aquesta catàstrofe però ara mateix, si hi hagués un accident amb múltiples víctimes, seria molt difícil poder atendre'l. Ens agafa en una situació molt crítica. Cal mantenir el confinament perquè no podríem afrontar més pacients que requereixin UCI, per Covid-19 o per altres patologies”, conclou Ferrer. Roman adverteix: “Aquesta epidèmia ha vingut per quedar-se. El 80% de nosaltres haurem de bregar amb el coronavirus. L'haurem de conèixer i l'haurem de patir. No ha vingut per passar i oblidar-nos-en”.