L’estrès dels farmacèutics davant la pandèmia

“Això s'acabarà. I s'acabarà bé, però després tots haurem de fer una reflexió sobre la vida que hem portat. Sempre com un coet i mirant el mòbil”. Pepa Soler, de 49 anys, de la farmàcia Soler Cuyas, llicenciada en Empresarials —la titular és la seva germana—, de Barcelona, torna a casa després d'acabar el torn. Des del carrer d'Escorial fins al seu barri només es veuen persianes abaixades, gent passejant el gos, altres amb pressa i botigues de queviures obertes a comptagotes. Es creua amb una doctora que lamenta el col·lapse sanitari i la falta de previsió. “A veure si podem celebrar el Sant Joan”, diu.

A una distància de metre i mig per evitar el contagi, la Pepa s'allibera al carrer de la mascareta, però no dels guants de làtex. “Això és l'important”, aclareix. “És molt molest tractar amb la gent així. No és només el risc: és desagradable”. Al local hi ha una pissarra en la qual es demana esperar a fora si a dins hi ha dos clients. I en una cartolina, en català, castellà i anglès, s'informa que no hi ha ni gel ni mascaretes. De termòmetres, que van volar al principi, ja en tornen a tenir. “Una senyora ens ha insultat perquè no hi havia mascaretes. Però és que no n'hi ha”, afirma. “Jo vaig haver de compar-ne per a mi en un súper”.

Tensionat per aquesta crisi ferotge, el sector de la farmàcia és un dels més estressats. Hi ha 22.071 establiments a Espanya i 50.000 llicenciats de cara al públic. Ana López-Casero, portaveu del Consell General de Col·legis Farmacèutics, confinada a casa seva, a Ciudad Real, descriu que a aquests professionals se'ls sumen l'estrès i l'angoixa d'estar a primera línia atenent possibles malalts o els seus  familiars. Van demanar sense èxit al Govern el dia 13 que els incloguessin com a grups de risc i que se'ls facilitessin mascaretes i guants. Fernando Simón, director d'Alertes i Emergències Sanitàries, al·lega que han de conviure amb aquest risc.

La Federació Espanyola de Farmàcies, la patronal, ha rebut la decisió amb un gran malestar. “Ens ha dolgut. No som mercaders. Som professionals de la salut. I un servei públic. No hi ha mascaretes. Ho demanem per responsabilitat. No només per protegir-nos a nosaltres”, diu López-Casero. I apunta que a 1.500 pobles d'Espanya només hi ha una farmàcia: si emmalalteix el titular es queden sense res. Demanen poder dispensar medicaments que només es lliuren als hospitals o formalitzar el lliurament domiciliari, com a Galicia.

Una monja surt del local de Soler i una de les farmacèutiques arrufa les celles per sobre de la màscara. La peça és tan preuada com l'or. Ara els instal·laran una mampara al mostrador. Al negoci són set treballadors i s'han dividit en torns per limitar possibles contagis. El telèfon no para. “El 90% de les trucades són per les mascaretes i perquè preparem receptes”, diu Soler. Niel Pedrosa, de 23 anys, estudiant de 4t de Farmàcia, assenteix. La facultat ha instat a cancel·lar les pràctiques però ha seguit com a voluntari en una del carrer Calvet. Atén el telèfon i porta als avis, amb mascareta, bata i guants, les receptes. Ha fet fins a 10 viatges al dia. “Puc ajudar. Soc un privilegiat”, afirma. Ha vist de tot: gent agraïda i alguna histèria.

L'economia és ara el menys important. Cada farmàcia és un món i la geografia mana: les dels barris resisteixen i les del centre, lligades al turisme, estan desertes. El 80% de la caixa procedeix dels medicaments i el 20% de la parafarmàcia. El dubte és quant de temps es trigarà a sortir d'aquest tsunami. La ciutat xinesa de Wuhan reneix a càmera lenta. Soler creu que va per llarg i extreu aquesta lliçó: ni els mòbils ni les aplicacions de videotrucades supleixen el contacte humà.

El seu camí de tornada a casa, de nit, és tètric: les atapeïdes terrasses de Gràcia ara són un decorat inanimat. “Estem com atrapats en una pel·lícula”, lamenta. Segur que s'acabarà, i s'acabarà bé, però avisa: “Res serà com abans”.