Dotze morts ‘populars’

El periodista Josep Maria Planes no va tenir tanta sort com el seu col·lega Paco Madrid. Planes no va poder salvar-se de les bales de la FAI. Va caure abatut el 1936 a la Rabassada després de ser assenyalat pels seus escrits, en què denunciava la violència anarquista. El seu company i amic, Avel·lí Artís-Gener, Tísner, va ser qui va haver d’identificar el cadàver a l’Hospital Clínic. Tres anys abans, Tísner publicava a El Be Negreuna caricatura on retratava la doble amenaça que planava sobre els autors d’aquell setmanari satíric, firmes com ell o Planes: el be apareixia acorralat entre un grup de pistolers de la FAI i els escamots paramilitars d’Estat Català, el partit ultra que liderava Miquel Badia.

De les morts de Planes, de Badia i el seu germà, i de deu altres assassinats famosos de la capital catalana, escriu Mercè Balada a Barcelona en negre (Albertí Editor). L’autora ja havia publicat el 2017 Catalunya en negre. El seu segon llibre, que ha coincidit amb la reedició de Sangre en Atarazanas, té múltiples connexions amb temàtiques i espais descrits per Madrid: la misèria, la prostitució, la violència política i el crim organitzat.

La defunció que obre Barcelona en negre es va produir el 1890. Isidre Mompart va entrar a robar en una masia de Sant Martí de Provençals. Hi va matar una minyona i una criatura. El 1891 va ser condemnat a mort, i el gener del 1892 va ser executat al pati dels Corders, espai adjunt a la presó que hi havia a les Drassanes. Es conserva una fotografia de l’execució per garrot vil: Mompart dalt del patíbul envoltat de confrares de la Bona Mort i d’una multitud d’autoritats i curiosos. L’ajusticiament de Mompart té una significació especial perquè va provocar, explica Balada, la primera campanya contra la pena capital a Catalunya, un corrent que també bevia del renom que havia guanyat la novel·la realista del moment, amb Émile Zola com a far. L’Ajuntament de Barcelona va demanar al Govern que indultés Mompart a partir de la petició del regidor Josep Maria Valls —besavi de l’ex-primer ministre francès Manuel Valls.

Dels casos que recull Balada al Raval, el més cèlebre és el d’Enriqueta Martí. L’estudiosa i professora de Belles Arts desmunta el monstre que es va dibuixar en l’imaginari col·lectiu. La dona va ser acusada el 1912 de diversos segrestos i assassinats de menors, una falsedat. Martí només va segrestar una nena del barri, i probablement ho va fer perquè patia greus trastorns causats per la mort del seu fill desnodrit, tal com aventurava el periodista Jordi Corominas al llibre Barcelona 1912. El cas Enriqueta Martí. La vampira del Raval, com va ser batejada, era producte de la misèria i de la violència social i mediàtica de l’època.

El crim més adient per al cinema que apareix a Barcelona en negre és la mort de Dolors Bernabeu, prostituta que treballava en una casa de barrets del passatge dels Escudellers. La nit del 21 d’agost de 1925, Bernabeu va caure des del terrat de l’edifici. La policia i la premsa fidel al règim de Primo de Rivera van indicar que es tractava d’un suïcidi, malgrat que el cos de la noia tenia un forat de bala. Especialment malaguanyats van ser els articles publicats a La Vanguardia, on fins i tot es va arribar a afirmar que “va ser un suïcidi i un homicidi per imprudència”: és a dir, que en el moment de saltar al buit, algú del veïnat va disparar Bernabeu pensant-se que era un lladre. La jove va deixar presumptament una nota de comiat que ràpidament es va demostrar que no havia escrit ella. No va ser fins al 1932 que es va desentrellar el misteri: Bernabeu va ser assassinada, durant una orgia, pel capità de l’exèrcit Alfonso Barrera, fill d’Emilio Barrera, capità general a Catalunya quan es van produir els fets.

Potser el detall més penós que inclou el llibre, com a mirall de fanatismes, és la delació de Planes. El periodista, que estava amagat en un pis del carrer Muntaner, va ser vist sortint furtivament al balcó, pocs dies després de l’alçament militar contra la República. “Algú el va veure i el va denunciar, pensant-se que era un capellà emboscat”. Una patrulla de la FAI se’l va emportar per matar-lo. La Guerra Civil ja havia començat, la violència a la rereguarda estava desfermada i la premsa no va gosar informar del que havia passat.