Inviolable

El coronavirus ha irromput en les nostres vides de tal manera que ha deixat en un oblit provisional totes les notícies que fa 15 dies semblaven importantíssimes. Les notícies sobre Corinna zu Sayn-Wittgenstein semblaven que eren d’una rellevància definitiva. No passa cada dia que la Fiscalia de Ginebra investigui un presumpte afer de blanqueig de capitals relacionat amb un rei. No passa cada dia que la realitat confirmi els rumors històrics d’una manera tan clamorosa. No passa cada dia que apareguin en un mateix relat, amb aires de sainet, finances reials, espies oficials, l’inefable i temible excomissari Villarejo i l’examiga entranyable (suposem que exentranyable) d’un exmonarca exinviolable.

Ja hi ha hagut qui planteja qüestions relacionades amb el suposat blanqueig, la seva entitat juridicopenal i, en el supòsit que constituís un delicte, la seva autoria. I, necessàriament, aquesta qüestió porta a una altra: l’eventual i hipotètica possibilitat que a Espanya es faci el que ja s’ha iniciat a Ginebra.

El primer dubte es planteja perquè les Constitucions de les democràcies monàrquiques europees sempre recullen el criteri històric de la inviolabilitat del monarca, però sempre ho fan afegint que els actes del rei han d’estar referendats pel Govern. Així està establert en la Constitució belga, holandesa i sueca. I la danesa, a més, encara parla de la sagrada persona del rei. A Espanya totes les Constitucions monàrquiques del segle XIX mantenien una fórmula similar d’irresponsabilitat del rei. I Franco, enemic de les Constitucions, es va autoproclamar responsable únicament “davant de Déu i davant de la història”. Són les restes, més o menys descarnades, d’una institució de l’edat mitjana.

A França ja fa temps que van eliminar aquest vestigi medieval, inaugurant una nova era històrica en la qual els caps de l’Estat no eren sagrats ni inviolables. El president de la República francesa no pot ser acusat durant el seu mandat, en què queden suspesos tots els terminis de prescripció, de manera que els procediments contra ell es podran reprendre o iniciar un mes després del cessament de les seves funcions. A Alemanya la Llei Fonamental estableix que les Cambres legislatives poden acusar el president federal davant del Tribunal Constitucional Federal no només per violació de la norma constitucional sinó també de qualsevol altra llei federal. Fins i tot hi ha prevista la destitució cautelar des que es presenta l’acusació. A Itàlia el president de la República no és responsable dels actes realitzats en l’exercici de les seves funcions. De qualsevol altre acte respon davant del Tribunal Constitucional amb un jurat. A Portugal el president de la República respon pels actes realitzats en l’exercici de les seves funcions davant del Tribunal Suprem, i pels delictes aliens a les seves funcions respon davant dels tribunals ordinaris quan finalitza el seu mandat. En la Constitució republicana espanyola del 1931 el president de la República podia ser acusat pel Congrés davant del Tribunal Constitucional, i si aquest admetia l’acusació, el president era destituït.

A Espanya, avui, la persona del rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat. Els seus actes estaran sempre referendats pels representants polítics corresponents. Encara hi ha qui pretén minimitzar les diferències entre el cap de l’Estat monàrquic i republicà. Però, evidentment, aquesta diferència és diametral. Un cap d’Estat republicà és un ciutadà responsable davant dels seus conciutadans quan deixa el càrrec, i en alguns països fins i tot durant el seu mandat. Un cap d’Estat monàrquic no és un ciutadà, és sobirà, és irresponsable i, a més, el seu càrrec és vitalici.

Per això a Espanya el problema es va plantejar amb l’abdicació. L’endemà Joan Carles de Borbó no era rei, ja no era inviolable, i hi havia actes privats que va fer durant el seu mandat, i altres de posteriors, que estaven sota sospita en els rumors de la Cort, i més tard també han resultat sospitosos a Ginebra. El Govern de Rajoy es va afanyar a atendre el rei emèrit en perill modificant en menys d’un mes i donant al sobirà emèrit i la seva dona un fur especial davant del Tribunal Suprem. Tenir aquest fur no vol dir que sigui inviolable, però sembla que l’abrigalla força davant de les sospites de finances blanquejadores que, segons Corinna, va fer després de l’abdicació. Però, i els actes privats similars, sense aprovació política, fets durant el seu mandat? Doncs molt senzill: o interpretem que no són actes propis d’un rei sinó d’un financer privat amb més o menys escrúpols, dels quals seria plenament responsable, o ens resignem a tenir una Constitució amb una última traça medieval, que algun dia caldria esborrar.

José María Mena és exfiscal en cap de Catalunya.