La veïna i els sostenidors

Qualsevol dona no efèbica coneix l'alleujament que se sent quan et treus els sostenidors, encara que sigui a mossegades, sola a casa. Qualsevol ésser humà que hagi vist La finestra indiscreta, a hores d'ara ja segurament a la tele, coneix la inquietud de veure una ombra fosca a contraclaror d'una finestra de l'edifici del davant.

Juntem totes dues coses i surt la meva lleugera i, tot i això, molt sentida crònica (sempre havia dit que tornaria a casa en cas de guerra: no m'hauria esperat mai que fos d'aquesta mena) que comença aquest camí del llegir i del sentir-nos, que recorrerem junts mentre duri l'emergència, i si no hi ha baixa de la sobresignant.

Durant el primer aplaudiment als sanitaris, dissabte, que va mutar, a més, en ovació a la sanitat pública, l'ombra de la finestra del davant es va materialitzar. Era una jove veïna. És. Ho és. Va cridar, al final dels aplaudiments: “Veïns del davant!”. I allà vam començar: a aplaudir-nos els vius del veïnat com si ens abracéssim, a cridar-nos ànims com si ens coneguéssim.

I és que ens coneixem. Som els que resistim, els solidaris, els que ajudem, els que ens preocupem pels qui són a prop, els que esperem ajuda (gràcies, Edu, el meu estimat veí mongolio del cinquè). Som els que veiem, als carrers buits, les cases plenes.

Des d'aquesta finestra que s'acaba d'obrir us ho dic. Em poso els sostenidors quan em dutxo i no me'ls trec fins que me'n vaig a dormir. Per la meva veïna. Per tots nosaltres. Per la vida.