Molt de pressa des del Brasil passant per Madrid, uf!

Reinava ahir a l’aeroport del Prat un ambient digne de La amenaza de Andrómeda, fins i tot hi havia espai a la planta zero del pàrquing Vaig pujar a la terminal al costat d’un grapat de viatgers amb cara d’aclaparament entre els quals hi havia quatre afganesos, un d’ells amb la característica gorra pakol i aire de dolent de Homeland. Cómo estarà el pati aquí que la gent prefereix tornar a l’Afganistan. Les poques persones que et creuaves anaven a pas lleuger i amagades, la majoria amb màscares. No portar-ne una et feia sentir nu, vulnerable i pitjor encara, insolidari.

A la zona d’Arribades rebia un enorme anunci lluminós de Costa Cruceros que algú hauria de pensar ja a retirar i que resava “Benvenuti alla felicità”. La poca gent que esperava la tornada d’algun viatger estava distribuïda a portell, deixant molt espai entre ells. Si t’apropaves, feien un bot o et miraven malament, com si t’hagués abandonat el desodorant. Per megafonia es repetia contínuament amb veu de ¡Que venen els russos!: “A causa de circumstàncies excepcionals preguem a les persones que es mantinguin separades almenys un metre”. Els plafons informaven de cancel·lacions de nombrosos vols. L’habitual atmosfera d’alegre espera davant de les portes s’havia convertit en un vetllar preocupat i silenciós. Aquests dies ningú no et rep amb flors. Quan s’obria una porta i passava algun passatger se sentien sospirs d’alleujament i fins i tot gemecs. El clima era més de sortida de la presó que de tornada de vacances. Malgrat les normes, els viatgers i els qui els esperaven s’abraçaven amb eloqüent intensitat.

Per fi van aparèixer elles. Dues noies que havien marxat uns dies de vacances al Brasil abans de l’Emergència, quan el món estava encara al seu lloc. Havien de tornar dimarts, però dissabte es van encendre les alarmes. A veure si ho xaparan tot, les nenes se’ns tornen carioques i cal celebrar el nadal per Skype. Les dues germanes havien marxat amb actitud motxilla i youth hostels a trepitjar platja i selva en temporada baixa. No semblava haver-hi problemes, de fet, anaven en direcció contrària a Itàlia i allà era estiu. Però de cop tot va començar a complicar-se. Van arribar el positiu (fals) de Bolsonaro i el “Sant Jordi i tanca Catalunya!” de Torra. Les dues joves tornaven via Amsterdam, però tot apuntava que o ja ni volaven des del Brasil o es quedaven encallades a Holanda. Com molts altres viatgers aquests dies, van haver de prendre decisions ràpides, amb la possibilitat d’equivocar-se. Tornar a aquesta zona zero epidemiològica en què s’ha convertit la teva llar o romandre en una zona segura del món, però llunyana i amb la incertesa que allà passi el mateix en la lògica evolució de la pandèmia?

Van sortir corrents i després de cinc hores d’autobús, amb els ulls plens encara de colibrís i de la verdor tropical de Parati i amb sorra a les sabates, es van plantar davant del taulell d’Air France a Rio. Els van dir que no podien avançar els vols perquè tots anaven plens. Mentre pensaven s’anaven tancant països com en un sorprenent Risk al tauler del món. Van córrer a les taquilles d’Iberia: hi havia un vol a Madrid que seguia fins a Barcelona. Van comprar bitllets nous per internet en un clima del tipus ¡Atrápalo com puedas! mentre se’ls destenyia la morenor de l’ansietat. En el vol viatjava molta gent en actitud de La fuga de Logan. Així és com van arribar a Barcelona, a casa, alleujades i paradoxalment felices, al confinament.