Anarquisme: ordre en roig i negre

L'anarquia es relaciona, i així ho defineix l’Institut d’Estudis Catalans, amb el desordre, i molt sovint s’associa amb caos i destrucció, mentre que l’anarquisme és el moviment social i polític que propugna la supressió de l’Estat i l’eliminació del poder que violenti la llibertat individual. Però es pot ser anarquista i viure en el més absolut ordre i control, lluny de la imatge tradicional que es té de l’anarquia. És el que va representar, per exemple, l’Oficina d’Informació i Propaganda de la CNT-FAI, que durant la Guerra Civil va realitzar, conservar i classificar, de manera sistemàtica, milers de fotografies preses durant la contesa que es van utilitzar com a material propagandístic per difondre l’ideari d’un món i uns valors nous. I aquesta voluntat d’homes d’ordre és el que destil·len també els llibres Fútbol y anarquismo (Los Libros de la Catarata), de Miguel Fernández Ubiría, amb els esforços del moviment per recuperar l’esperit noble en un esport destrossat pels interessos econòmics burgesos, i El peso de las estrellas (Rayo Verd), d’Agustí Comotto, sobre la vida de l’anarquista Octavi Alberola: sempre la disciplina de l’ideal i del col·lectiu sobre la vida privada i íntima.

Poc se sap, però, d’aquella modèlica Oficina d’Informació i Propaganda, només que la va dirigir Jacinto Toryho i que va tenir la màxima activitat entre juliol de 1936 i maig de 1937, moment en què la ciutat es va convertir en referent de la lluita social i de reivindicacions obreres. L’oficina va continuar en actiu tota la guerra i va conviure amb el Comissariat de Propaganda de la Generalitat.

Si l’anarquisme és la negació del poder, és clar que el poder farà tot el possible per reduir-lo. Per tant, el treball de l’oficina, a més de convèncer tothom de les virtuts dels ideals anarquistes, va voler conservar els testimonis de la revolució social duta a terme a partir del 19 de juliol de 1936.

No es van escatimar recursos per tenir les millors imatges del que passava de la mà de fotògrafs, militants o a sou, com Armand Guerra, Margaret Michaelis, Kati Horna o la saga dels Pérez de Rozas. Entre tots van reunir milers d’imatges, en les quals es destacaven no pas els efectes destructors de les bombes ni les esglésies en flames, sinó escenes de la vida quotidiana: de milicians i milicianes pels carrers de Barcelona, pagesos conreant camps col·lectivitzats i mítings, manifestacions, menjadors populars, escoles i biblioteques escolars, refugiats i, fins i tot, enterraments, de la rereguarda.

La producció propagandística i el zel documental de l’activitat revolucionària, sistemàticament classificada i conservada, va anar sumant documents que, paradoxalment, cada vegada tenien més valor a mesura que avançava el conflicte i es van convertir en un autèntic tresor a la fi de la guerra.

Per aquest motiu, el 21 de gener de 1939, davant la imminent entrada de les tropes nacionals a Barcelona, els membres d’aquesta oficina van decidir abandonar la seva seu a la quarta planta de la casa CNT-FAI, de la via Durruti —actual Foment Nacional del Treball de via Laietana—. Però no ho van fer de qualsevol manera i destruint tot aquest material: seguint la recomanació de figures de l’anarquisme internacional, com Max Nettlau, Rudolf Rocker o Renée Lamberet, de l’Associació Internacional dels Treballadors, van decidir traslladar l’arxiu a l’Institut Internacional d’Història Social d’Amsterdam (IISG) per evitar que caigués en mans de les tropes franquistes.

No és fàcil imaginar l’experiència. Després de ficar diverses tones de documents en 43 caixes de fusta dissenyades per transportar fusells Mauser, les van pujar en un camió i després, en tren, van emprendre rumb a Amsterdam. No obstant això, la imminent invasió nazi dels Països Baixos va fer que els documents quedessin dipositats primer a París i després, a mesura que el conflicte anava avançant, a Londres i Oxford. No va ser fins el 1947 quan, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, les caixes van arribar a destí, on es troben en l’actualitat. En total: 5.590 negatius, 2.288 fotografies i 259 plaques de vidre. Unes fotografies que nodreixen l’exposició Gràfica anarquista. Fotografia i revolució social. 1936-1939, a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona (fins al 16 de maig) i el llibre homònim editat per l’Ajuntament de Barcelona, a partir de la feina desenvolupada per l’Observatori de la Vida Quotidiana. Són només una part, però les fotografies permeten restituir la memòria de l’anarquisme i proporcionen una imatge gens anàrquica d’aquest moviment que va aspirar a canviar el món.