La polèmica col·lecció d’art de Puigdemont

La col·lecció d'art del crític Rafael Santos Torroella (Port Bou, 1914 — Barcelona, 2002), comprada per l'Ajuntament de Girona el 2014, quan Carles Puigdemont era alcalde, està al centre d'un embolic judicial. La jutgessa de Girona que ha instruït el frau de l'aigua a la ciutat, que inclou la investigació de la compra de la col·lecció d'art, va enviar la causa a mitjans de febrer al Tribunal Suprem perquè decideixi si investiga Puigdemont, aforat per la seva condició d'eurodiputat, per si hagués incorregut en alguna il·legalitat per utilitzar en l'adquisició de les obres diners que haurien d’haver-se destinat a la xarxa d'aigües de la ciutat. El món independentista creu que la denúncia que va desencadenar la instrucció, presentada per la CUP el 2015 i que involucrava l'empresa d'aigües Agissa, participada en un 20% pel Consistori i en el 80% restant per Girona, SA, (CaixaBank, Agbar i FCC-Aqualia), pot derivar en l'extradició de l'expresident Puigdemont, pròfug per delictes relacionats amb el referèndum independentista del 2017, declarat il·legal per la justícia.

La col·lecció, que ja va voler comprar l'alcalde socialista Joaquim Nadal el 2001, consta de 1.240 peces, i conté obres de Picasso, Picabia, Miró, Dalí, Lorca, Millares, Tàpies, Ángeles Santos i Maruja Mallo, entre d’altres. Mentre es resol la creació d'un Museu d'Art Modern i Contemporani, estan dipositades als magatzems del Museu d'Història de la ciutat, cosa que no va impedir que el 2016 es deixés obra al Reina Sofia per a l'exposició Campo cerrado. Arte y poder en la posguerra española. 1939-1953.

L'arxiu, que va donar la família al consistori, és clau per documentar l'obra de Dalí, Lorca i Miró, i la història de l'art d'avantguarda durant els anys de plom del franquisme. El 2017 l'Ajuntament va digitalitzar i va penjar a la xarxa l'extraordinari fons de la Galeria Dalmau, que formava part de l'arxiu. Tres tècnics estan catalogant els papers, amb una especial urgència la revista Cobalto (1947-1950), les trobades de l'Escola d'Altamira a Santillana del Mar i els congressos de poesia de Segòvia (1952), Salamanca (1953) i Santiago de Compostel·la (1954). Ja han sorgit les primeres sorpreses. EL PAÍS ha tingut accés a una vintena de cartes dirigides a Miró per Matisse, Éluard, Max Jacob, Hemingway, Breton i Tzara, entre d'altres. D'aquestes, Sants Torroella, que va catalogar la correspondència de Miró, només va publicar una carta de Max Jacob (1921) el 1950, mentre que a la biblioteca Kandinsky de París hi ha còpia d'una dura carta de Breton (1948). És important la carta en què Max Jacob contacta per primera vegada amb l'artista durant el seu segon viatge a París. Està datada el 22 de febrer del 1921: “Com estic molt ocupat, he reservat un dia per rebre els meus amics. Soc cada dimarts a la tarda al 2 Rue Lamarck al cafè de la Savoyarde, al peu de Sacré Coeur i dalt del funicular. Serà un plaer conèixer-lo perquè l'envia el meu excel·lent amic Raynal”.

Una de les grans troballes és la carta que Hemingway envia a Miró el 10 d'octubre del 1930 des de L-T Ranch, a Cooke City (Montana), per felicitar-lo pel naixement de la seva filla Maria Dolors. Hemingway s'havia quedat sol, ja que la seva dona, Pauline, havia anat a Nova York a embarcar cap a París Bumby, el fill que va tenir amb Hadley Richardson: “Jo em quedo per intentar acabar el llibre que faig”. El llibre és Death at the Afternoon, en què hi ha un passatge en el qual relata els dies que l'estiu anterior va passar a la masia de Miró a Mont-roig.

“Molt bona caça”, prossegueix Hemingway “aquí, he matat dos ossos enormes, que s'havien menjat més de vint caps de bestiar, vaques, etc., abans que els matés. També moltes perdius. Un wapiti (una mena d'enorme cérvol que pesa 1.100 lliures), un mufló de les Muntanyes amb boniques banyes, i altres bèsties. Encara caçaré l'os unes setmanes, quan Dos Passos hagi arribat [... ]. Com veus, escric en francès pitjor que mai!”.

Li dona notícies de l'amic comú, el poeta nord-americà Evan Shipman, a qui li va guanyar en una partida de daus el dret a comprar un dels quadres fonamentals de Miró, La masia, i la pren amb Gertrude Stein: “Està molt bé que Gertrude Stein per fi es digni a estimar els teus quadres, però no te’n fiïs gaire. És una dona encantadora, de gran intel·ligència, però molt poc fidel a les seves amistats i les seves preferències. Ella sempre aposta pels guanyadors. Fa alguns anys va tocar molts guanyadors en la pintura, com saps bé, però ara aposta pels Tchelitchew, els Tornay, etcètera, etcètera. Tots els pompiers homosexuals, i ella ha fet el mateix i pitjor en la literatura. Avui dia, sempre que un paio sigui prou jove, gens lleig i sàpiga dir floretes, ella trobarà sempre una cosa bona en la seva pintura, els seus escrits, etc.”. “Jo crec”, li diu, “que ha perdut el bon ull per la pintura, però m'alegra que hagi rectificat i comenci a estimar les teves obres. Ha escrit coses bones, molt bones, enormes. És una gran escriptora, una de les millors de totes. Però ja n'hi ha prou de crítiques”.

“Enyoro molt París”, escriu. “Aquí s'està molt bé, es viu de debò i m’encanten el paisatge, la caça i la pesca. La gent també és molt simpàtica i bevem junts bé, però a la tarda, a les 5, em falta anar als cafès, veure els burgesos prendre l'aperitiu després d'haver enganyat les seves dones, els mals pintors, els pitjors escriptors, els negres de permís, els marietes, les putes, les amants que esperen, les amants esperades, els maleïts paisans i paisanes i embrutar-me lentament amb els Jerez llegint L'intransigeant, Paris-Soir i, en fi, el Paris-Sport complet abans de sopar”.

Escultura negra

També li explica els seus plans amb el seu editor: “A la primavera tornarem a París. Jo vaig a l'Àfrica [sud-occidental] amb MacLeish i alguns altres bons amics, una expedició finançada per un director del Museu Metropolitan de Nova York (ni una paraula d'això). Caçarem lleons, elefants i escultura negra! Així que espero veure't aviat, ja que passarem per París i després partirem des de Marsella”. Però els seus plans no es van complir. Quan acompanyava en auto Dos Passos a l'estació es va facturar el braç dret.

L'arxiu conté el manuscrit original de Paul Éluard Naissance de Miró, cartes de Gómez de la Serna (“Estem dedicats a un indici semblant del cel i del fons de la terra”) i una altra d'Henri Matisse en què li agraeix que li enviï d'un article sobre la seva obra (“Per desgràcia no sé espanyol”). Més reveladora és una missiva que li envia Tristan Tzara el 9 de febrer del 1931: “Temo”, escriu el poeta dadaista, “haver estat, l'altre dia, massa fatigat per expressar-li la joia real que m'han produït les seves escultures, i no haver-li agraït prou haver-me-les ensenyat. M'ha rejovenit almenys 10 anys veure que encara existeix la possibilitat d'una obra escandalosa, i dono a aquesta paraula tot el seu valor de joventut i de veritable ensorrament del sistema emocional i estètic. M'alegra que tingui en vostè aquesta reserva que li evitarà sempre relliscar per un pendent perillós. Amb tota admiració i simpatia”.

Desoladores són les cartes que reflecteixen la profunda crisi que el crac del 1929 va originar al mercat d'art de París. “Léonce”, escriu Christian Zervos, “s'ha vist obligat a vendre els mobles i abandonar el seu apartament per viure a la galeria... Entre els pintors i escultors hi ha una misèria com no havia vist abans”. L'influent crític Carl Einstein, l'amic de Picasso, Bataille i Leiris, és encara més dramàtic: “El que és nou ha mort... falta coratge en el seu ofici i vostè el té”. I en una altra: “Hi ha una crisi moral de primer ordre. No sorprèn, vista la corrupció palpable dels intel·lectuals. Una activitat que només existeix si la imaginació està embolicada en bitllets de banc”. El 1935, el crític pensa en el suïcidi i demana ajuda a Miró per treballar a Espanya. L'artista li enviaria 500 pessetes. Durant la Guerra Civil s'enrolaria en la Columna Durruti i el 1940, a França, es llançaria des d'un pont per no caure en mans de les tropes nazis.