John Cleese: “Els polítics abans tenien personalitat. Ara només són gent obedient”

“Abans que comencem amb tot plegat, tinc algunes preguntes per fer”, adverteix John Cleese (Somerset, Regne Unit, 80 anys). L'acaben d'operar d'un peu i atén el telèfon estirat en “una bonica casa de Miami”, recuperant-se per reprendre la seva gira pels teatres, que porta per títol Last time to see me before I die (L'última vegada per veure'm abans que mori).

Òbviament, l'exmembre de Monty Python, capaç tant d'interpretar tant Arquimedes com Q de la saga de James Bond, també amb una presència aclaparadora i esbojarrada a la clàssica Un peix anomenat Wanda i creador i protagonista de la sèrie Hotel Fawlty, té pressa. “A veure, Hotel Fawlty. Em sents?". “Sí”. “D'on era el Manuel en la vostra versió?”. “Mexicà”. “Per això hem venut cinc nits senceres a Lisboa i només una a Barcelona”, sembla que fa broma sobre la parada que la seva gira té a la capital catalana el 13 d'abril. El 16 serà a Palma (actuant i buscant casa).

El món s’ha tornat un lloc dominat per gent que viu ressentida

“Per què creus que el van fer de Mèxic en la versió catalana?”, insisteix. Hotel Fawlty, creada per l'anglès el 1974 per a la BBC, va tenir un inici d'emissió a TVE el 1981. Allà, el Manuel, el cambrer de l'hotel maltractat sistemàticament per un John Cleese absurd i tirànic, va ser durant dos episodis italià. Es deia Paolo. TVE no va saber què fer-ne i cinc anys més tard, la FORTA va recuperar la sèrie. En el doblatge català el Manuel era mexicà. Per què? Doncs perquè en l'original era de Barcelona i algú devia pensar que no resultaria divertit. El molesta a Cleese? “No, què va. En algun país el Manuel va arribar a ser iraquià. Ja ho veus. Sempre m'ha agradat fer bromes sobre l'origen de les persones. A Anglaterra fem conya sobre els irlandesos, a Chicago la fan sobre els anglesos. Ha estat sempre clau en el meu humor, però últimament es fa complicat per tot això de la correcció política”, diu el còmic a partir d'una cosa que va passar fa més de 40 anys. “Però és que ara és diferent”, incideix.

No pagaré impostos en un país amb un Govern que no respecto. Me n’aniré a viure a Espanya

“Ara tothom està enfadat. Sempre faràs enfadar algú facis el que facis o diguis el que diguis. Europa està emprenyada. Soc un privilegiat per ser un home blanc anglès? Tothom a Anglaterra és un privilegiat si els compares amb els que han nascut a Bangladesh. Quina conclusió trec d'aquesta conjuntura? Doncs que el món s'ha tornat un lloc dominat per gent que viu ressentida”. En els últims anys, concretament des que es va obrir compte a Twitter (5,7 milions de seguidors), John Cleese s'ha convertit en un perfil ideològic incòmode per a part dels seus milions de fans a tot el món. Estem parlant d'un senyor que regularment actua a Singapur i que és capaç de penjar el cartell de “no hi ha entrades” a Holanda o Dinamarca. Cleese és pare i tutor d'un tipus d'humor basat en els racons d'allò més mesquí de l'ésser humà.

Apropiació cultural? Marco Polo va robar la pasta als xinesos

Durant gairebé tota la seva carrera aquest paper de ser menyspreable se l'ha encarregat a ell mateix amb uns resultats meravellosos. “Twitter no és gens diferent del que hem estat fent fa 2.000 anys. M'agrada. Faig riure la gent. A la nit em poso seriós i llavors és quan la gent em respon. He fet fins i tot algun amic a Twitter”, explica aquest fervent defensor del Brexit i alhora extremadament crític, gairebé fins i tot cruel, amb un personatge com Donald Trump. “Per Déu, que es diu Don. Com has de triar com a president un paio que es diu Don i esperar que no sigui un pallasso? Penso en el judici de l'impeachment i crec que gairebé tots els nord-americans n'haurien de ser testimonis. Això sí, ell no representa els Estats Units. És un país del que ens agrada riure'ns, però té coses molt bones. La meitat dels meus amics són nord-americans. Són bona gent, lluminosos i optimistes”.

John Cleese valora la bondat? “Tinc 80 anys i el peu enguixat després d'una operació. Què vols?”. John Cleese encaixa en el paper de lliurepensador, un rol que just els que estan de part seva han degradat en temps recents. Això li ha ocasionat topades fins i tot amb alguns dels seus excompanys a Monty Python.

L'any passat Terry Gillian va declarar que no compartia en absolut la cosmovisió del seu antic company de bones idees. “Vaig estar un temps donant suport al Partit Liberal Demòcrata al Regne Unit. Volia que tinguéssim un sistema electoral proporcional. Però vaig quedar decebut. No només amb ells, sinó amb tots els polítics. Abans un polític era un paio ancorat en la realitat, coneixedor dels elements clau de l'economia. Un professional amb personalitat. Ara només són gent obedient. Encara espero que un polític britànic faci alguna cosa per netejar la premsa del meu país. Però no hi ha senyals que ningú al Parlament proposi res per arreglar tot això. Així, no pagaré impostos en un país amb un Govern que no respecto. Me n'aniré a viure a Espanya. La meva dona va viure a Madrid sis anys quan era adolescent. Crec que buscarem casa a Mallorca”. Li agraden les illes. “Sens dubte, hi ha un sentiment de comunitat que no hi ha en altres llocs”.

Tot just 24 hores després d'aquesta conversa moria Terry Jones, company de John Cleese a Monty Python, icona, com ell, de tot el que fa riure i pensar i viceversa. Vam perdre l'ocasió de veure'l abans de morir. A John Cleese encara el podem veure. “Apropiació cultural? Va, si Marco Polo va robar la pasta”, respon davant de cap pregunta. I després comença a explicar un acudit sobre un irlandès que ha explicat en totes les entrevistes de l'última dècada. Heroi és aquell que no té por de no semblar-ho sempre.