I els somnis, objectes són

“Aquests objectes estan basats en les fantasies i representacions que poden sorgir quan es realitzen actes subconscients. Tenen una funció simbòlica i no deixen espai per a les preocupacions formals. Depenen només de l'amorosa imaginació de cada persona”, va declarar Salvador Dalí el 1931. Es referia als sorprenents objectes quotidians que perdien la funció per a la qual havien estat creats adquirint un aspecte fantàstic, oníric i emocional que creaven i exposaven amics seus, surrealistes com ell, entre qui hi havia Hans Arp, Max Ernst, Man Ray, Paul Klee, René Magritte, Giorgio de Chirico i Joan Miró, entre altres. Com Regal, la planxa amb claus de ferro en la seva base que Ray va fer el 1921, el telèfon amb auricular de llagosta de Dalí de 1936 i la formatgera amb un formatge pintat a l'oli de Magritte del mateix any. Uns somnis objectualitzats creats com a resposta als qui negaven el poder del subconscient i per posar en perill la realitat i la raó.

Semblava que el surrealisme havia mort amb la Segona Guerra Mundial i la dispersió dels seus creadors. Però no. De com aquest moviment artístic ha influït en l'art del segle XXI i ha acabat impregnant el disseny fins als nostres dies d'una forma subtil, però evident, en la moda, el cinema, la fotografia i el disseny gràfic, tracta Objectes de disseny. Surrealisme i disseny. 1924-2000. L'exposició pot veure's Caixaforum (fins al 7 de juny) que al costat del Vitra Design Museum, ha reunit 285 obres i objectes d'aquests artistes, però també de Lee Miller, Le Corbusier, Antoni Gaudí, Frederic Kiesler, Gae Aulenti, Ray Eames, Achille Castiglioni, Meret Oppenheim i un llarg etcètera, provinents de col·leccions i museus de tot el món.

Del moviment literari format pel simbolisme i el dadaisme, el surrealisme va començar la seva història d'èxit a meitat dels anys vint quan Bretó i els seus col·legues van expandir els principis surrealistes a la pintura i als objectes. Començava una relació que es va convertir en tendència en els anys quaranta quan després de la Segona Guerra Mundial arquitectes i dissenyadors van trobar en el surrealisme una estètica inspiradora en qüestions com la forma orgànica i l’àmbit irracional, en resposta als objectes cada vegada més tècnics. És el que Bretó va anomenar “la bellesa convulsa” i Dalí, “objectes de funcionament simbòlic”.

Ho diria per obres seves com Dona amb caps de roses (reproduïda en l'exposició en mida XXL), de 1935, en la qual, inspirat en mobles orgànics de Gaudí, com la cadira de 1900 de la Casa Calvet (a la mostra), va pintar obres en què apareixen cadires amb braços i mans i persones que tenen cames com potes de mobles. També pel seu famós sofà-llavis que va crear el 1934, comercialitzat per Carlo Mollino i que després el mateix Dalí va copiar per instal·lar-lo al seu museu de Figueres en El retrat de Mae West; paradigma de com el surrealisme ha influït en el disseny i viceversa. També per Bust de dona devorat per les formigues, la Gioconda del surrealisme, prestat per la Fundació Dalí per a la mostra de Barcelona i Madrid, però no per a la de Sevilla o Saragossa, on també es veurà l'exposició. Per a Mateo Kries, director del Vitra Design i comissari, "els surrealistes van mostrar davant el racionalisme de la Bauhaus en la qual la ‘forma segueix la funció’, que no es pot perdre la connexió amb les emocions, amb el sentiment humà, amb els objectes tradicionals que incorporen molts records i aspectes subconscients”.

La consolidació del surrealisme va venir amb la seva conquesta americana, amb exposicions com Fantastic Art, Dada, Surrealism, del MoMA el 1936 que va convertir el fenomen en moda. Però, sobretot, després de l'arribada als Estats Units de Dalí que va fer aparadors el 1939 per a botigues de la Cinquena Avinguda amb maniquins que portaven a la roba copes amb licor de menta i banyeres peludes i va participar el 1945 a Recuerda, de Hitchcock, en la qual va dissenyar una escena onírica amb tota la seva iconografia, en què no faltaven formigues i ulls ametllats per tisores.

Per il·lustrar el sentit de l'exposició, Kries parafraseja Dalí, present en gairebé tota l'exposició amb les seves moltes creacions surrealistes, dient: “Una cadira pot tenir moltes funcions, a més de servir de seient, com per exemple provocar, i aquest és precisament l'objectiu de la mostra, demostrar que la funcionalitat no és tan sols pràctica”.

Aires onírics

De bells i simbòlics i, de vegades, poc pràctics objectes n’és plena la mostra, com les enormes cadires en forma de mà, Hand Chair, de Pedro Friedeberg (1965); làmpades la base de les quals és un cavall de mida natural del col·lectiu Front (2006); carros de te amb forma de pipa de Magritte d’Aldo Tura (1960); barrets la copa dels quals està realitzada amb motllos de flam que va crear Achille Castiglioni el 1980 o la taula Tour, de Gae Aulenti, creada el 1993 amb quatre potes en forma de roda de bicicleta, inspirada en Roda de bicicleta, de Duchamp, de 1913.

Tot, en una exposició amb museografia i aires onírics que presenta una disposició en quatre ambients diferenciats amb vius colors, als quals s'accedeix des d'un hall d'un intens blau. Des del primer, on hi ha representats els primers surrealistes, i la resta, on permet veure la pervivència dels seus plantejaments, com l'alliberament de l'erotisme o que la realitat no només és la que es veu a la superfície; amb fotografies de Ray i Duchamp transvestits de dona o de Claude Cahun fent el mateix, però d'home, amb les que es van saltar, per primera vegada els estereotips de gènere i l'alliberament de les formes. Una lliçó per a aquests temps en què se sol premiar allò superficial per sobre de qualssevol altres coses i valors.