“Barcelona s’explica per Maragall, però també pel seu germà Pau”

Albert Lladó (Barcelona, 1980) ha escrit una novel·la inusual. La travesía de las anguilas (Galaxia Gutenberg) exposa des del punt de vista d’uns nens la Barcelona perifèrica durant els Jocs Olímpics del 1992. El que fa l’obra diferent és que aconsegueix bastir un retrat del seu barri d’infància, Ciutat Meridiana, seguint com a guia la col·lecció de llibres de Disney La Biblioteca de los Jóvenes Castores i les tesis sobre el llenguatge del filòsof alemany Ludwig Wittgenstein. Aquest és l’onzè llibre de Lladó, filòsof, editor de Revista de Letras, responsable del curs de filosofia i teatre de la Sala Beckett i coordinador, juntament amb la filòsofa Marina Garcés, del programa de debats de filosofia del Teatre Lliure.

Pregunta. Quin és el seu vincle amb Ciutat Meridiana?

Resposta. Hi vaig viure fins als 15 anys, al bloc que hi ha just sobre el cartell de Benvinguts a Barcelona, damunt del nus de carreteres per entrar a la ciutat. És l’únic que la gent recorda de Ciutat Meridiana, perquè molta gent no hi ha anat mai, i és normal. El meu pare treballava en peatges d’autopista, a prop de Barcelona, i quan vaig complir 15 anys el van enviar al peatge del Maresme, i vam marxar a viure al Maresme.

P. Diu que és normal que no es conegui Ciutat Meridiana. Marca, això, els veïns del barri? Se senten ignorats?

R. Absolutament. Gabriel, un personatge del llibre, simbolitza d’alguna manera això: ens hem d’autoorganitzar perquè aquí no vindrà ningú a salvar-nos. I per això hem de crear unes lleis noves. Hi ha l’exemple del segrest de l’autobús [el 1978]. Deien que no es podia establir una línia de bus fins al nostre barri perquè era impossible. Doncs Manuel Vital, que era president de l’associació de veïns de Torre Baró i conductor d’autobusos, en va segrestar un i la ruta que va fer és molt similar a la de la línia actual. Això marca: si no ho fan ells, no ho farà ningú.

"Em preocupa que estem segrestats per la literalitat, no podem parlar metafòricament ni irònicament"

P. Ha sorgit amb força una literatura social crítica amb la ciutat que es projecta a partir dels Jocs del 92. Era inevitable?

R. Hi havia molt d’aparador, però una cosa no anul·la l’altra. L’ombra no anul·la el cos. La meva novel·la no diu que els Jocs Olímpics fossin un despropòsit, diu que els focus estaven posats en un lloc, i quan poses el focus, sempre surt una ombra. Per això m’interessava introduir al llibre el paper de Joan Antoni Samaranch [el president del Comitè Olímpic Internacional va ser un dels promotors immobiliaris de Ciutat Meridiana]. Però si pensem més enllà de la novel·la, també hi ha els Maragall: no podem explicar Barcelona sense Pasqual Maragall, però tampoc sense el seu germà Pau, que és l’ombra dels Maragall. No es pot entendre la contracultura sense Pau Maragall i sense tenir present que va morir a la Rambla [d’una sobredosi] i que ho van intentar ocultar. Per entendre la teva ciutat has de veure aquest joc d’ombres.

P. Garcés és una de les veus més destacades que han reflexionat críticament sobre el llegat de la Barcelona olímpica. Quina influència té ella en aquesta novel·la?

R. Mentre escrivia el llibre vaig tenir alguns còmplices per caminar pel barri, per veure què deien ells del paisatge, persones com Garcés o el fotògraf Àlex Garcia. Al llibre hi ha una pregunta de Garcés: com podem explicar els marges de la ciutat sense caure en la marginalitat? La novel·la, de fet, no és una revisió crítica dels Jocs Olímpics, sinó del que vam deixar de narrar quan narràvem els Jocs. El que detecto és que surten molts llibres sobre les perifèries, i no sé per què surten, però en el meu cas és quasi un deute de narrar un paisatge per als nostres pares, que estaven segrestats per la feina. El meu pare era una persona molt creativa, era molt bo fen fotos, però treballava dotze hores en una fàbrica i després dotze hores tancat en un peatge.

P. Com li ve la idea d’estructurar la trama a partir dels llibres de La Biblioteca de los Jóvenes Castores?

R. Jo volia parlar de límits físics i dels límits del llenguatge. Em preocupa que estem segrestats per la literalitat, no podem parlar metafòricament ni irònicament. Ningú vol llegir en capes, hem de llegir com una enciclopèdia. Em volia apropar als primers llibres que recordo per interpretar-los, no a partir del que volien dir els llibres, sinó com entenia jo que parlaven del meu món. Casualment, el primer llibre dels Jóvenes Castores, titulat Un techo para todos, parlava de fer una cabana, però em va servir per exposar el fet que Ciutat Meridiana és el barri amb més desnonaments d’Espanya. I l’últim llibre, del 1984, es titula La gran fiesta i parla dels Jocs Olímpics!

P. Vostè utilitza fragments d’aquests llibres infantils i els treu de context per explicar una altra realitat. És amb exercicis com aquests que la literatura pot superar aquest excés de literalitat que lamenta?

R. Vivim una batalla pel llenguatge. El llenguatge és una forma d’alliberar-nos, però també ens colonitza: diem frases fetes, diem frases que són propaganda, que mai hauríem dit si no ens les haguessin colat. Els personatges de les primeres obres de teatre de Václav Havel parlen amb eslògans! Cada dia diem tres o quatre coses d’algú que ha pensat per nosaltres. Els nanos protagonistes de la novel·la intenten rebel·lar-se reinventant un llenguatge propi. La lectura metafòrica i no literal és un acte de resistència.