Nacionalisme orfe

Hi va haver un temps en què Convergència i Unió era un catch-all party. La versatilitat nacionalista feia que CiU semblés un tren òmnibus: cadascú baixava a l'estació que li venia més de gust, segons una metàfora del mateix Jordi Pujol. Als seus vagons s'hi acomodaven nacionalistes difusos, molts autonomistes d'ordre i fins i tot uns pocs sobiranistes, fregant l'independentisme. Els seus límits en el terreny nacional estaven marcats per Esquerra Republicana, amb la qual mai van arribar a pactar, des de l'acord per a la investidura de Pujol amb Heribert Barrera, el 1980. Les seves fronteres pel que fa a l'eix esquerra-dreta topaven, d'una banda, amb el PP (una vegada desaparegut el centre espanyol) i amb el PSC, de l'altra. CiU va pactar amb tots dos partits, depenent de qui governés a Espanya.

Però la crisi que va provocar la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut impulsat per Maragall va tenir les seves conseqüències. Quan Artur Mas va arribar a la presidència de la Generalitat va voler fer circular un tren d'alta velocitat per les velles vies d'ample ibèric sense proves prèvies. Sense despentinar-se, Mas va passar de pactar mesures econòmiques amb el PP a propugnar un finançament similar al basc. I, en un doble salt mortal, es va convertir de la nit al dia en paladí i profeta de la independència. El tren de la vella CiU va descarrilar. No hi ha cor nacionalista que resisteixi passar en un dia del concert econòmic a la independència unilateral sense fer transbordament. Els viatgers de dreta, de centre dreta, de centre esquerra, els autonomistes o els qui simplement aspiraven a arribar a l'estació final de la independència, respectant la legalitat, es van quedar d'un dia per l'altre sense servei. Orfes de partit.

Tot aquest col·lectiu encara no té tren per viatjar. S'està reorganitzant i no sap amb certesa quants són, ni queda clar cap on va el comboi que asseguren que volen compartir. L'única confluència a la vista pivota entre els hereus d'Unió –Units per Avançar–, el Grup de Poblet i un sector del PDeCAT. L'heterogeneïtat del conglomerat restant fa difícil imaginar altres fórmules a curt termini. No caldria excloure que la Lliga –que es defineix com a catalanista no independentista– o una part se sumés a aquesta operació. Alguna cosa es mou, però queden moltes coses per aclarir. L'activisme ha de rellevar el soroll declaratiu. Per al futur d'aquest projecte és clau passar del nacionalisme de saló a l'acció.