Sis-cents anys de bilingüisme?

En la foscor de la tardor de 1939 el règim franquista es va adonar que tenia un problema: se li va fer evident que una part de la població no entenia el castellà. Aleshores era un luxe deixar de banda el poder propagandístic dels púlpits per difondre la ideologia i la moral que imperarien durant quatre dècades i no es podien permetre que els feligresos no entenguessin la prèdica del mossèn. Així, al costat de les mesures repressives sobre la llengua que va estendre el règim, amb rètols de “Si eres español, habla español” i calbots a les escoles per parlar català o gallec, es va permetre que els capellans se servissin de la “lengua regional” per dir missa, evidentment “hasta tanto el idioma español sea entendido por todos”. L’ordre anava signada per algú ben poc sospitós d’empatitzar amb les llengües pròpies com era el filonazi cunyadíssim Ramón Serrano Suñer.

L’anècdota ve a tomb per il·lustrar una de les evidències filològiques més poc discutibles sobre la cohabitació entre les llengües d’Espanya: això és, que el bilingüisme és un fenomen recent, propi de la segona meitat del segle XX, en tant que, acabada la guerra, en els territoris amb llengua pròpia hi havia àmplies capes de la població que no parlaven ni entenien el castellà. I, és clar, també serveix per qüestionar una de les lletanies del cunyadismeintel·lectual que s’entesta a proclamar que Catalunya ha estat bilingüe des de sempre pel sol fet que hi ha testimonis escrits que documenten cert ús del castellà, i que se serveix d’una florida producció literària per afirmar que sempre hem sigut feliçment bilingües.

Convé que aquests intel·lectuals obrin el nou llibre d’Enric Gomà, El castellà, la llengua del costat (Pòrtic), i en llegeixin almenys la cita inicial de Pol Gise, un dels youtubers més seguits en català, que arran de la polèmica sobre l’adoctrinament a les escoles i la fal·laç persecució del castellà es demana amb ironia: “¿Dónde he aprendido yo a hablar en castellano?”. I és aquesta la pregunta que es proposa de respondre Gomà, no pas, evidentment, sobre la competència lingüística de Gise, sinó sobre la lenta però implacable penetració del castellà a Catalunya entre els anys 1410 i 1870, des de la irrupció en escena de l’única família que parlava castellà a principis del segle XV, els Trastàmara, fins al desplegament sistemàtic de l’escolarització, a la segona meitat del XIX.

Lluny de ser una Arcàdia on la cultura s’expressava en dues llengües en un equilibri venturós, el castellà troba en les capes altes de la societat i en el que avui anomenaríem les estructures d’estat l’ariet perfecte per estendre’s. Primer és la cort, començant pels quatre reis Trastàmares i tota la noblesa, tant la castellana que s’instal·la aquí per prosperar com la catalana dels Montcada i els Cardona, que s’adonen que la llengua que els assegura l’èxit és el castellà. I després és l’exèrcit, que en la seva missió de pacificar el territori no s’estaven de difondre l’idioma; en paraules sornegueres de Gomà: “Els soldats castellans ensenyaven el castellà a tots els catalans mentre robaven, saquejaven, incendiaven i cometien violacions, totes elles activitats pròpies de la milícia d’aquells segles”. També l’obligació de fer el servei militar, a partir de 1844, va assegurar que tots els homes l’aprenguessin.

Darrere la cort i l’exèrcit van venir l’església, el desplegament de l’estat centralitzat al segle XVIII i l’escola, per garantir —atenció— que el 1800 el parlants de castellà de primera llengua no arribessin a l’1% (!), tots ells nobles, burgesos i funcionaris. Però, en contra d’una altra de les lletanies sobre la qüestió, a l’altra banda de l’espectre, no tot van ser imposicions i abusos: al segle XIX, per exemple, no hi va haver prohibicions de fer servir el català en els actes públics, i els catalans que s’afegien al castellà —sempre influents— ho feien ben conscients i amb tot l’entusiasme de pertànyer a la naixent nació espanyola. Altre cop Gomà: “Els catalans s’han fet espanyols de cor, estan aprenent el castellà com uns desesperats, escriuen només en aquest idioma les obres literàries, i la vida pública i l’acadèmica es desenvolupa en castellà”.

Al segle XX la història és prou coneguda. La prèdica en les “lenguas regionales” no deuria durar gaire a l’Espanya franquista; l’escola, els mitjans de comunicació i els moviments de població van garantir un bilingüisme que, a tot estirar, té vuitanta anys. No pas sis-cents.