Vides hipòcrites sota la capa del pujolisme

Tot impressiona en el muntatge de Justícia, nova obra del dramaturg barceloní Guillem Clua, amb la qual debuta a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya (TNC). Ja han passat gairebé 10 anys des que es va estrenar a la Sala Petita Marburg i roman inalterable el seu desig d’impactar el públic amb escenes de gran magnitud, multiplicat ara en el seu text més ambiciós, en el qual afloren amb virulència les pitjors misèries i corrupteles del pujolisme en els temps del cas Banca Catalana. Triomfar en el vaixell insígnia de l’escena catalana amb afers semblants en temps de patriotismes bel·ligerants té moltíssim mèrit.

Hi ha moltes identitats en joc a Justícia, la identitat personal, la identitat catalana i la identitat sexual, i en totes hi regna la hipocresia que escull com a forma de vida pública el protagonista, un jutge català fictici, Samuel Gallart, catedràtic de Dret Penal i membre de l’alta burgesia convergent que, després de penjar la toga, continua amb una carrera brillant com a diputat del Parlament en les files convergents, tertulià de referència a Els Matins de TV3 i exemple moralitzant que encarna de cara a la galeria totes les virtuts com a marit, pare i avi suposadament exemplar, però que amaga la seva homosexualitat a l’armari a capa i espasa.

La seva vida, lligada estretament als esdeveniments polítics i socials de Catalunya, passa per davant dels nostres ulls en un constant viatge del passat al present de tres generacions de la família Gallart, des dels seus anys com a perdedors després del final de la Guerra Civil –el pare del jutge es casa amb la filla d’una rica família falangista (la pela és la pela)– fins als nostres dies.

No convé revelar els assumptes i trames que s'entrellacen en els dos actes d'una obra en què hi ha molt més melodrama que thriller, amb un hàbil ús del flaixbac i projeccions, diàlegs creuats i actors que entren i surten dels seus personatges i n'assumeixen altres en diferents èpoques. Fina direcció de Mestres deixant que respiri a bon ritme el joc temporal de l'acció, amb salts al passat que afegeixen capes al personatge protagonista.

Clau de l'èxit del muntatge és l'espectacular escenografia de Paco Azorín. Després d'un pròleg amb l'immens escenari buit, veiem caure del cel la casa familiar dels Gallart, una tarima inclinada que es desconstrueix i transforma per donar sentit a les situacions dramàtiques en els viatges del present al passat. Una joia, encara que la seva mecànica obliga a allargar el descans i situa l'espectacle en tres hores.

En el retrat del descens als seus propis inferns del jutge Gallart –Josep Maria Pou ho fa esplèndidament–, l'empremta de Tony Kushner i el seu genial Àngels a Amèrica marca l'estructura de l'obra. El final del primer acte, amb l'abducció de la mare del jutge, és Kushner en estat pur, i també ho són les escenes d'hospital amb l'agonia de l'amant ocult del jutge, víctima de la sida.

Clua manté la pugna en la reivindicació dels drets del col·lectiu LGTBI en el seu nou text, en el qual també es percep la influència de la tensa i pertorbadora Agost, de Tracy Letts, però construeix un relat massa llarg en el qual algunes escenes fan perillar la solidesa dramàtica per sobrepès fulletonesc. De fet, hi ha material per a un serial televisiu, però en el teatre, la tisora és una magnífica eina.

Hi ha tensió, i moments d'una immensa força dramàtica, però també concessions, massa frases fetes i excés de grandiloqüència. Quan més es gaudeix de Justícia és, per la seva càrrega irònica, quan Clua dissecciona, en els seus diàlegs amb suc, les misèries, mentides i hipocresies d'una molt burgesa, molt catòlica i molt representativa família del pujolisme més rampant.

Pou transmet l'angoixa, la ràbia i la por a ser sotmès segons el parer d'una persona acostumada a dictar sentències. En els desmais i les al·lucinacions hi ha sobrecàrrega, però quan mostra els seus dubtes i pors apareix el millor Pou, sensacional en la seva sortida de l'armari i en el poètic final. Vicky Peña s'ensenyoreix de l'escenari en moltes escenes, amb moments antològics quan s'enfronta amb dents i ungles a l'evidència de la identitat confessada pel seu marit. El seu personatge, que combina la devoció religiosa amb l'albirament d'ovnis i la fe en els extraterrestres, és un bombó.

Pou i Peña estan magnífics al capdavant d'un repartiment superb en el qual figuren Pere Ponce, Anna Sahun, Roger Coma, Alejandro Bordanove, Marc Bosch, Manel Barceló i Anna Ycobalzeta. Tots donen i estan sempre en el personatge.