Cara B es consolida com a gran laboratori de les músiques urbanes

Un terratrèmol urbà com a avançament i una festa de platja com a colofó. Les actuacions dels argentins Cat7riel i Paco Amoroso i del trio canari Locoplaya van marcar els punts àlgids de la jornada dedicada a les músiques urbanes al Cara B, un festival que serveix de plataforma perquè els artistes que hi debuten, cas de Bad Gyal fa un parell d'anys, després siguin captats per festivals més multitudinaris. En una nit en què el trap no va manar, la mitjana d'edat de l'assistència, que tècnicament va omplir el recinte, es va situar una mica per sobre de la mitjana d'un festival que en ocasions amb prou feines supera la vintena, que amplia així una base de públic que es mostra ja sòlida i assentada i que el seu segon dia d'activitat, dissabte, destinat als sons independents, ja havia esgotat les localitats.

L’actuació de Cat7riel i Paco Amoroso va ser de nota. Un parell de recitadors enrampats fent un lliurament físic propi del punk més furibund, amb unes veus ara insolents, la de Paco Amoroso, aiguardentment aguda i cridanera, ara amfetamínica, la de Cat7riel, recitant amb una velocitat endimoniada, amb constants canvis d'entonació i un to agut que perforava el timpà. I tocant la maceració, funk abundant, talls d'ambientació més nocturna i setinada, apunts d'electrònica desbocada i un bateria per puntejar analògicament els ritmes d'aquest duo que a l'Argentina té una popularitat notable i que presenta els seus concerts amb banda instrumental. Va ser un calbot a plena cara, una descàrrega de ferocitat juvenil esgargamellada no exempta d'un cert sentit paròdic que fins i tot podria vincular-se amb Mocky. Un concert de fusió amb el pòsit melòdic d'uns artistes que com aquesta parella provenen del pop. Un espectacle divertidíssim i veloç, amb cançons per fer-se petonets —BZRP Music Sessions, VOL 3— i mossegades alienades —McFly—.

Després va arribar la davallada amb Fanso, grup que sorgeix de la col·laboració entre Cráneo i Lasser, dos recitadors seduïts pels ritmes arrossegats i fumetes. Llàstima que no van oferir una presa completa de Ciego, un dels temes que expressen més bé la seva cosmovisió. Sí, van interpretar Bien guai, una altra peça apta per entendre per què els seus ritmes són lents, influïts pel Carib jamaicà, ritmes idonis per caminar fumejant sense perill de caure a causa d'una ensopegada inesperada. Lent, cal anar lent i fixant-se bé a terra. I no és que Locoplaya, expressió que a les Canàries designa les persones esbojarrades però amb cap, no treguin fum, però en el seu cas ho fan amb contagiosa vitalitat. I això són aquests tres recitadors, particularment Bejo, el més destacat, tres brètols coloristes, els frescos de la sorra. El seu lema és "no som del carrer, som de la platja", la qual cosa comporta en el seu cas recórrer al hip-hop tradicional dels 90 per donar-li perfums salsers i càlids, desvergonyits i humorístics. La seva va ser l'actuació que va tancar una jornada en què també van destacar Aleesha amb el seu rhythm and bues delicat i Soto Asa, més pendent del dembow.