L’Hospitalet vol veure el mar

Era un dels nens que els diumenges d'estiu pujava al bolquet d'un camió, com molts altres veïns del seu mateix carrer del barri de Santa Eulàlia, de l'Hospitalet del Llobregat, rumb al far del Llobregat i a la platja de Can Tunis o del Fanal. “Tenia uns sis o set anys i és una de les imatges més clares de la infantesa”, explica Vicenç Elipe, que 60 anys després continua vivint al mateix barri. “Recordo perfectament que, a més de la platja, hi havia una llacuna d'aigua dolça i que de vegades s'hi ofegava gent. Era tota una excursió, pujàvem mig carrer al camió que sempre tenia restes de grava, passàvem per la barriada de barraques de la Bomba, on hi ha la Seat ara. En arribar a la platja amb canyes i teles muntàvem un parapet per protegir-nos del sol”, afegeix. Al Vicenç li sembla molt encertada la idea anunciada per l'alcaldessa de l'Hospitalet, Núria Marín, que la ciutat pugui tornar a sortir al mar.

L'11 de maig vinent es compliran 100 anys des que les Corts van aprovar la Llei d'Expropiació de terrenys per als ports francs de Barcelona i Santander. Per mitjà d'aquest decret, es van expropiar a l'Hospitalet 947 hectàrees per les quals l'Estat va pagar 85.000 pessetes. Era un gran terreny de grans explotacions agrícoles en les quals hi havia, també unes 70 cases disseminades. “Van passar 40 anys fins que es va dur a terme la delimitació per mitjà d'un decret de l'Ajuntament de Barcelona per destinar els terrenys a una Zona Franca, no a un port franc, que va ser el motiu de l'expropiació el 1920”, explica Josep Maria Solias, director del Museu d'Història de l'Hospitalet. Una acció administrativa que no va provocar cap tipus de protesta ni contestació.

Les fotografies que té el Museu i les que hi ha en diferents blogs donen fe que el far i la platja del Fanal eren un lloc bastant popular. A més a més, també era una zona on els pescadors pescaven. Fins a l'arribada del Seat 600, la gent anava en tartanes. Encara que ara costi imaginar-s’ho, es tractava d'un passeig per camins —un d’aquests camins es deia la carretera del Fanal— al mig de camps conreats en una de les zones que primer es va dedicar al cultiu de verdures per proveir Barcelona i per a l'exportació.

Els nuclis de barraques i masies disseminades esquitxaven les hectàrees de cultiu. El 1912 es va instal·lar en les proximitats del far una fàbrica química i les construccions més notòries eren dues masies: La Puda —en al·lusió a la pudor que desprenien les aigües retingudes a la desembocadura del Llobregat, en la qual es cuinava els dies de festa com si fos un berenador— i l'hostal Cal Patirem. Tots dos van funcionar fins als anys 30 del segle XX, segons la informació recollida per Solias. Dins del barri de barraques de la Bomba hi havia un nucli, Can Pi, que era el lloc en el qual vivien i treballaven els escombriaires que havien expulsat de Montjuïc per la celebració de l'Exposició Universal de 1929. “Als patis de les seves cases es feia la tria dels residus, el que ara entendríem com el reciclatge”, ironitza el director del Museu.

“Crec que tenia uns nou o deu anys quan vam deixar d'anar al far i a la platja”, recorda en Vicenç. O sigui, a començaments de la dècada dels 60, quan es va començar a dissenyar la Zona Franca. Després van arribar més canvis, com la desviació del riu Llobregat o el disseny de la zona logística (ZAL). Ara el far està envoltat d'instal·lacions de productes energètics, d'un dels aparcaments de camions i dels dipòsits de les terminals de líquids.

L'entorn actual no té res veure res amb la primigènia construcció que va donar pas al far, la Torre de Cap del Riu que es va aixecar el 1567 per defensar Barcelona d'atacs pirates. “Després també va tenir ús militar, com a la Guerra dels segadors”, apunta Solias. L'arquitectura del far és la típica circular de la costa catalana que va ser modificada per l'enginyer Simón Ferrer el 1845. Dos anys després, el far formava part del “Pla General per a l'Enllumenat Marítim de les Costes i Ports d'Espanya i illes adjacents” i es va encendre l'1 de març de 1852. Al segle XIX estava a 150 metres de la línia de costa. El faroner vivia en una construcció adjacent a l'estructura circular del far que en més d'una ocasió va patir danys als murs per l'embat de les ones contra l’estructura. Altres Glòries d'altres temps.