Antonio Manzini: “Els porros de Schiavone només són una mica més forts que una camamilla”

Rocco Schiavone, subcap romà de la comissaria d'Aosta (als Alps més alts de la Itàlia més alta), és un home dur, mal educat i fanfarró però entranyable. Fuma porros, freqüenta les seves molt poc recomanables amistats de Roma i alimenta una llista amb totes les coses que el molesten. “En principi el Rocco havia de ser molt pitjor”, diu Antonio Manzini (Roma, 1964), actor, director de teatre i escriptor, pare d'aquest policia protagonista d'una desena de novel·les i d'una popular sèrie de televisió a Itàlia. “Havia de ser un fill de mala mare, un assassí, un policia terrible. Però la meva dona em va amenaçar amb el divorci. I, com que tenia raó ella, vaig anar edulcorant el personatge, fins que va néixer el Rocco Schiavone que coneixen els lectors. Però se li ha quedat alguna cosa d'aquell vell paio, eh?”. Manzini va presentar al BCNegra Pols i ombra (Salamandra, en català i castellà).

Com arriba un home com ell a fer-se policia? “És gent com ell, la que es fa policia”, respon Manzini, amb un somriure als llavis. “No és una crítica, és una dada objectiva. Jo he conegut policies que venien del carrer. A Roma n'hi va haver un de molt famós, de la brigada mòbil, que anomenaven Il Gabbiano [la gavina]. Era toxicòman al màxim nivell. Es xutava heroïna i va morir d'una sobredosi als 43 anys. Però era un molt bon policia”. El Rocco no passa dels seus porros, que, a més, són molt suaus: “El THC dels seus porros és molt baix, poca cosa més que una camamilla”, fa broma Manzini.

Más información

BCNegra ‘escorcolla’ la ciutat recòndita

15 novel·les negres per començar el 2020 i gaudir del BCNegra

Els llibres protagonitzats per Schiavone toquen temes quotidians, propers i conflictius. En aquesta sisena novel·la que es publica a Espanya, el subcap investiga l'assassinat d'una transsexual. “No sé per què, cada ics anys tornem a sentir animalades sobre homosexuals, sobre jueus, sobre gitanos”, diu Manzini. “Ara ens trobem en la foscor més absoluta, hem tornat als anys vint [quan va irrompre el feixisme a Itàlia]. Torno a veure pintades al carrer: ‘Jueus als forns’, ‘Jueus de merda’, ‘Marietes fastigosos’. Existeix la por del que és diferent… els qui la societat, conservadora i tan de dretes, no considera, amaga o maltracta”. Indignat, Manzini no es mossega la llengua: “Em crida l'atenció que la religió catòlica, en el fons, sempre hagi fet costat a tot això. Però Crist deia exactament el contrari”.

Arran de l'assassinat, el Rocco arribarà a noms i cognoms dels quals no podrà parlar. Fi del camí. Les altes esferes no permeten continuar investigant. “La corrupció forma part del teixit polític de la societat”, declara l'escriptor, apesarat. “Crec que Itàlia és el país europeu més corrupte que hi ha. A tots els nivells. Des del cambrer fins als alts mandataris”.

No és estrany que Schiavone tingui al seu despatx aquesta llista amb totes les coses que el molesten: “Mare meva, si n'hi ha de coses que ens toquen els ous…! Evidentment aquesta llista és meva, encara que la comparteixo amb el Rocco. A mi, una de les coses que més em toquen els ous (9 sobre 10, potser…) és fer-me fotos, però… què hi farem?”, comenta, entre riures, durant l'entrevista, després d'haver posat davant la càmera de la fotògrafa del diari.

Haver estat bandejat de Roma a Aosta no és una simple tocada d'ous sinó un càstig, una cosa així com portar un policia de Sevilla a un poble dels Pirineus, però… pitjor: “Aosta no té res a veure amb Roma i jo volia posar el Rocco en una situació incòmoda. Un romà no hi enganxa, amb la gent d'allà: els valdostans són impenetrables. Molts crec que ignoraran el Rocco o fins i tot el detestaran”. No és d'estranyar que al Rocco, de Roma, li quedin només els plats de cacio e pepe que endrapa amb els seus col·legues entre pit i esquena cada vegada que baixa a la ciutat.

Crec que Itàlia és el país europeu més corrupte que hi ha. A tots els nivells. Des del cambrer fins als alts mandataris

Schiavone és esquerp, poc sociable i solitari i l'acompanya un ventall de personatges que venen a reflectir tota la societat… La presència fantasmal de la Marina, la dona del Rocco, morta d'un tret que anava destinat a ell; Caterina Rispoli, la companya que arrossega un passat de violència i abusos; el veí adolescent Gabriele… “M'agrada parlar dels altres, perquè no es quedin en figures bidimensionals, sense sentit, al servei del Rocco”, explica l'escriptor. I, per descomptat, hi ha l'agent D’Intino, que recorda molt un altre personatge del giallo, l'entranyable Catarella, de Camilleri. “Tant jo com l'Andrea [Camilleri, que va ser professor de Manzini] venim del teatre. I he copiat els millors, o sigui, Shakespeare, que sempre hi posa els joglars, portadors de lleugeresa. D’Intino és un cretí i a tot arreu hi ha un cretí. El Rocco el detesta, no el pot suportar, el voldria matar... però el tracta bé”, revela Antonio Manzini.

L'escriptor, que admet, com demanant perdó, que no és un lector assidu de novel·la negra (“Simenon, sí, Camilleri, és clar, o Montalbán, per descomptat, que és dels millors escriptors espanyols, no només de novel·la negra”), ha creat una trama que va més enllà del cas que resol el subcap en cada novel·la i que ens fa entendre la psicologia del personatge, la seva set de venjança, la seva preocupació, les seves pors. “Cada investigació comença i acaba i reconec que per a mi és la part més avorrida”, reconeix. “M'agrada considerar cada novel·la com un capítol d'un mateix llibre, que vindria a ser la vida del Rocco. Treballa en un homicidi, però té els seus amors, les seves tensions, la dona que ja no hi és, els amics de Roma que el traeixen (o no el traeixen)… Tot és part de la seva comèdia humana”.

Tot i que està content amb el resultat de la sèrie de televisió sobre Rocco Schiavone, Manzini se sent traït pel cinema, en general: “Com a lector, penso que l'escriptor ha escrit per a mi. Aquesta és la bellesa del llibre, la relació íntima amb l'autor, un acte gairebé d'amor. Per això, quan veig una pel·lícula sobre un llibre que he estimat em sento traït perquè descobreixo que l'escriptor no l'ha escrit només per a mi”.

Manzini, que va ser director de teatre, no s'ha plantejat fer pujar el Rocco a l'escenari: “El teatre és el termòmetre de la civilització d'un país. Com menys teatre hi ha, més incivilitzat és un país. I cal preocupar-se. I a Itàlia n'hi ha poquíssim, en aquests moments. Imagina't en 20 anys de Berlusconi el que s'ha arribat a retallar! Les sales s'han convertit en bingos…”.