L’humor àcid de David Foster Wallace puja a l’escenari

La mirada crítica i l'humor àcid de l'escriptor novaiorquès David Foster Wallace arriben al Teatre Lliure amb l'espectacle En lo alto para siempre. Una peça de creació del dramaturg Juan Navarro i de l'actor Gonzalo Cunill que sorgeix a partir del relat homònim de l'autor nord-americà, publicat a Entrevistas breves con hombres repulsivos (1999). La posada en escena és un viatge que oscil·la entre l'èxtasi i el calvari d'un jove que decideix saltar per primera vegada del trampolí d'una piscina, en una metàfora sobre el salt transitori que s'experimenta quan s'aproxima la vida adulta. L'obra, que s'estrena aquest dijous a la seu de Gràcia, es podrà veure fins al 16 de febrer.

Portar un text de Wallace (1962-2008) al teatre és una cosa que pocs s'han atrevit a fer a Barcelona. Navarro presenta per primera vegada al Lliure una adaptació d'un relat del nord-americà, famós per la seva novel·la La broma infinita, en una tasca que considera complexa. El director descriu que han pres com a base el seu text, però que els diàlegs han sorgit d'una sèrie d'improvisacions de temàtiques concretes entre els actors Cunill i Gemma Polo. "Una altra línia de treball ha estat un enfocament abstracte i sonor", apunta.

L'espectacle està dividit en un tríptic conceptual de tres escenes que s'enllacen entre si, segons Navarro. "Algú que no coneix la seva obra sentirà curiositat per explorar-la", afegeix. El dramaturg detalla, a més, que el relat és una història que el novaiorquès va escriure a partir d'una experiència personal en què "deixa veure la seva solitud" a través de la metàfora del trampolí, com un salt cap al buit.

Cunill explica, per la seva banda, que el repte ha estat trobar un text troncal de Wallace que poguessin situar en universos personals, en lloc d'unir diversos fragments del llibre. "No és un autor teatral i es tracta d'una obra literària immensa. Sabíem que portar al teatre això seria difícil", afirma. El nord-americà, segons recorda l'actor, deia que la bona escriptura ha de calmar els pertorbats i pertorbar els calmats, una filosofia que intenten transmetre en la posada en escena. "En cap moment intentem imitar el seu treball, ni que la gent pensi que és un text seu", descriu.

Un màping en escena

Navarro esmenta que a l'escenari utilitza la tecnologia del màping: un projector de vídeo delimita el contorn i hi desplega imatges, com paraules, línies i quadrícules o figures en moviment. El director sosté que, per contrarestar-ho, ha decidit utilitzar pocs elements físics en l'adaptació, com el trampolí de la metàfora, a més d'un parell de cadires i micròfons. "Més que una escenografia són objectes", matisa. Pel que fa a la il·luminació, destaca que sempre li han cridat l'atenció els colors llampants i que ha fet una selecció de tonalitats inspirada en l'estètica de l'art pop. "Foster Wallace va ser un home compulsiu pel que fa als colors", assegura. Un llum morat estroboscòpic o les barres que solen aparèixer en els televisors quan recullen una transmissió sense senyal són només alguns dels colors projectats en escena.