Brexit: la porta d’Europa és oberta

Enmig del soroll de les querelles hispàniques, només les catàstrofes naturals i les epidèmies, en un període que ja anomenen Antropocè, aconsegueixen fer-se un lloc a l’opinió pública. Tot el que sembla descontrolat espanta i els governants especulen sovint amb el pànic. En aquest context ni tan sols la materialització del Brexit ha rebut gaire atenció. Es pot al·legar que el procés ha estat llarg i feixuc i que el resultat estava tan anunciat que ja havia decaigut com a notícia. Però aturem-nos en la simple literalitat dels fets: el Regne Unit abandona Europa després de 47 anys, i esdevé el primer país que se’n va. És a dir, que una de les tres principals potències europees, al costat de França i Alemanya, que durant la Segona Guerra Mundial va arribar a ser l’única democràcia vigent a Europa, abandona el projecte compartit que es va gestar precisament per posar fi a la història de guerra i conflictes que ha estat la vella Europa.

Als que dubten de la importància d’aquest esdeveniment, un detall significatiu: La democràcia britànica tenia la reputació de ser el règim més estable que ha gestat la modernitat. El seu bipartidisme ha viscut guerres, imperialismes, crisis i conflictes de tota mena sense que ni tan sols s'hagi alterat. I en això es basa l’autoestima que els anglesos no perden mai. Fins i tot la majoria dels contraris al Brexit pensen que aquesta vegada també tiraran endavant. Però ha estat precisament la sortida d’Europa el que ha fet trontollar les dues peces fonamentals d’aquest sistema polític, els dos partits de l’alternança, conservadors i laboristes. I ha obert bretxes insòlites en el sistema polític britànic. Que dos demagogs com Nigel Farage i Boris Johnson hagin portat la veu cantant no sembla digne de la gran tradició britànica. Alguna cosa deu tenir la pertinença a Europa que sortir-ne hagi malmès tant la imatge d’un règim considerat exemplar.

El Regne Unit no enganya. Sempre hi ha estat amb un peu fora. No va voler entrar a la moneda única i va navegar amb un ull clavat a l’altra banda de l’Atlàntic. Sempre ha mirat cap al continent amb distància, perquè els britànics han vist una barrera cultural entre ells i els europeus. El seu pensament pragmàtic ha alimentat el capitalisme liberal, troba dificultats per entendre tant les inclinacions metafísiques i les passions romàntiques dels alemanys com la florida raó republicana francesa. No s’han considerat mai de la família. I si la ruptura ha arribat ara és perquè les grans transformacions del món –la fi del capitalisme industrial, la globalització digital i financera, i la crisi de referències culturals d’una ciutadania que sent que el terra es mou però no sap cap a on– han provocat un replegament generalitzat sobre els vells espais propis. Al Regne Unit també. En temps de canvi ha preferit protegir-se a casa. El Brexit, per tant, és menys original del que alguns pretenen, la diferència és que el Regne Unit té poder (i còmplices) per marxar i la resta de somniadors dels “nous passats” no estan en condicions d’aconseguir-ho.

La realitat és dura: la sortida del Regne Unit d’Europa és el primer gran fracàs de la Unió Europea, perquè afecta directament la seva composició. Però, sobretot, perquè deixa constància del gran problema pendent: la incapacitat de construir una estructura supranacional de govern que superi la condició de tractat intergovernamental entre Estats, que és el que ha estat sempre, i que la condemna al bloqueig i al retard en la presa de decisions, i afebleix considerablement la seva posició com a potència. Diuen que Europa no pot ser d’una altra manera. Sabem perfectament que no serà mai una nació d’Estats, com els Estats Units d’Amèrica. Està formada per nacions amb massa història, amb massa recels i ressentiments acumulats, que no renunciaran mai a la seva afirmació patriòtica. Però, precisament per això, era i és necessari construir una estructura política –no estrictament burocràtica– que reforci el vincle amb la ciutadania i que tingui prou legitimació per imposar determinades decisions sense vetos ni unanimitats. Diuen que el Brexit servirà per posar un cadenat a Europa. Però si el Regne Unit salva el futur immediat amb cert èxit, la porta ja s'ha obert. I d’altres, menys poderosos i més fantasiosos, poden tenir la temptació de seguir l’exemple.