_
_
_
_

“Al meu marit no li agrada que digui que vaig estar morta”

Audrey Mash amb prou feines arrossega seqüeles de la prolongada hipotèrmia que va patir després de perdre's al Pirineu

Audrey Mash amb els metges Eduard Argudo (a l'esquerra) i Jordi Riera, al terrat de l'hospital Vall d'Hebron. En vídeo, declaracions de Mash i un dels metges, després de ser atesa.Vídeo: Vall d'Hebron | EFE

A Audrey Mash (Kent, 34 anys) li va costar assimilar el seu inusual salt a la fama. Durant setmanes després del seu accident a la Vall de Núria, al Pirineu gironí, la gent li demanava selfies als bars i l'abordava pel carrer. “Tothom és molt feliç per mi”, diu amb resignació. Això sí, gairebé sempre li formulen la mateixa pregunta. “Is it true?”, rememora en el seu anglès natiu, és cert que va sobreviure a una parada cardiorespiratòria de més de sis hores de durada?

Mash i el seu marit es van perdre el 3 de novembre després de veure's sorpresos per una tempesta de neu, que va desorientar la parella. Mash va començar a patir els assots de l'intens vent i fred fins a quedar inconscient a causa de la hipotèrmia que va patir. Hores després, els serveis d'emergència van trobar la parella. L’Audrey es trobava en plena parada cardiorespiratòria i el seu cos no superava els 20 graus, un factor clau per a la seva supervivència: va permetre la conservació dels seus òrgans.

Ella no recorda res del que va passar aquell dia. “Quan em vaig despertar, no vaig comprendre la gravetat del que ens havia passat, almenys no immediatament”, relata Mash que, després de ser rescatada en helicòpter, va ingressar a l'hospital Vall d'Hebron de Barcelona. “Fins i tot quan em van explicar la història completa no ho vaig assimilar del tot. Només ho vaig entendre quan vaig marxar de l'hospital”, afegeix.

“Al meu marit no li agrada que digui que vaig estar morta; potser tinc un humor molt negre!”, fa broma. La seva parella, Rohan Schoeman, acudeix actualment a un psicòleg especialitzat en esdeveniments traumàtics. “Evita parlar sobre el tema. Necessita temps per processar el que ha passat”, diu la dona.

“La família és qui més pateix la Unitat de Cures Intensives (UCI)”, adverteix Jordi Riera, metge adjunt en aquesta àrea del Vall d'Hebron. “El pacient crític està sedat, adormit o, com en el cas d'Audrey, no recorda clarament. Sens dubte, la seva parella és qui patirà o recordarà més el procés”, afegeix Riera.

L’Audrey es va salvar gràcies a una tècnica d'oxigenació amb membrana extracorpòria (ECMO): una màquina que substitueix temporalment la funció del cor i els pulmons, oxigenant la sang de forma externa. Riera també dirigeix el programa ECMO de l'hospital barceloní. “Precisament una setmana abans del cas de l’Audrey, vaig parlar amb l’Eduard per millorar la resistència a la hipotèrmia”. Es refereix a Eduard Argudo, el metge adjunt que va rebre i va estar a càrrec de la pacient durant la seva reanimació i posterior recuperació. L'habilitat de l'equip d'Argudo —la van reanimar passades les nou de la nit, quan el seu cos va assolir els 30 graus de temperatura corporal— va propiciar que l’Audrey no arrossegui seqüeles importants. “Les primeres setmanes em feia molt mal caminar i estava molt cansada, però va passar aviat. Un mes després vaig tornar a la meva rutina diària”, relata la professora d'anglès.

La britànica arrossega algunes lesions lleus, malgrat tot. Ha perdut mobilitat als dits de les mans, una molèstia present des de la seva alta hospitalària i per a la qual necessita rehabilitació. “Em costa molt ajuntar els dits, exercito diferents músculs de les mans una hora al dia”, explica.

Hi ha una novetat respecte als símptomes que van aparèixer prèviament a l'hospital. “Estic perdent cabells”, indica Mash. “Abans només eren dues calbes petites, i ara és una de més gran. Com que jo no puc veure-la, i el meu marit no volia preocupar-me, no me’n vaig adonar fins que la meva mare em va preguntar per què s'havia engrandit”, relata la pacient.

“Normalment, això passa en pacients crítics amb hipotèrmies severes”, apunta el doctor Argudo. “El cos va estar durant hores sense prou aportació de sang i oxigen, i encara que això no va causar danys neurològics, s'han produït un altre tipus de lesions”. El metge creu que el cap es veu afectat per ser una zona de suport. La pressió del crani contra el terra o el llit de l'hospital fa que arribi encara menys sang i oxigen a la zona, la qual cosa provoca la pèrdua capil·lar. “No és gaire habitual, però està descrit en pacients greus”, aporta Riera.

L’Audrey es va prometre tornar a les muntanyes en el termini d'un any. “Hi ha tanta naturalesa a Catalunya... és un dels motius pels quals vam escollir Barcelona per viure-hi”, diu. “Em posaria molt trista si deixés de fer muntanyisme”. Malgrat les pors de la seva parella, l'anglesa ja té planejades per a pròxims caps de setmana dues rutes de senderisme senzilles per Ripoll i la serra de Collserola. “No considero que la meva perspectiva vital hagi canviat després de l'accident. Crec que vaig tenir la sort de tenir una vida feliç abans que passés. Si alguna cosa ha canviat, és que m'he adonat que era feliç”, conclou Mash.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_