La família i l’escola: els seus àmbits respectius

Confesso que fins fa pocs dies no havia sentit a parlar ni sabia què era el pin parental, del qual es parla tant aquests dies, fins i tot en les rodes de premsa posteriors al Consell de Ministres. Deu ser perquè es deixi de parlar de la proposta de la nova fiscal general de l’Estat, de qui encara s’està tramitant el procediment per nomenar-la? Potser. Tot és possible en aquest món polític actual dirigit per consultors de comunicació.

Pel que es veu, el tan famós –de cop i volta– pin parental consisteix en la suposada facultat dels pares dels alumnes de primària i secundària d'impedir que els seus fills assisteixin a determinades activitats escolars complementàries considerades perjudicials per a la seva educació. Aquesta facultat ja està vigent a la Comunitat de Múrcia i el PP, seguint les exigències de Vox, sembla que la vol estendre a altres comunitats on governa. Les matèries sobre les quals es pot implantar aquest veto patern són, pel que sembla, les relacionades amb la identitat de gènere, el feminisme i el pluralisme expressat en els drets dels membres del col·lectiu LGTBI.

El biaix ideològic de la qüestió sembla innegable i escàs el seu recorregut jurídic davant dels tribunals, atès que el Govern central vol recórrer contra la instrucció de la Comunitat de Múrcia, i és per això que ha saltat el cas. A primera vista, no crec en la validesa d’aquest dret de veto sempre que aquestes controvertides qüestions es tractin dins de l’àmbit protegit per l’article 27.3 de la Constitució, és a dir, que siguin activitats que contribueixin “al ple desenvolupament de la personalitat humana en el respecte pels principis democràtics de convivència i als drets i llibertats fonamentals”. Dit d’una altra manera, en paraules menys solemnes, sempre que s’informi sobre aquestes matèries i es debatin si cal, però sense arribar a l’adoctrinament.

L’escola s’ha de limitar a instruir en coneixements; la família, a distingir entre el que està ben fet i el que no

En definitiva, el problema no és tan diferent del d’altres assignatures tradicionals, especialment la filosofia, la història o la literatura, que s’han d’ensenyar sense que el professor prengui posició per una tendència concreta, sinó que s'ha de limitar a explicar els arguments en què es basen els corrents principals amb l’objectiu que l’alumne els conegui i els tingui en compte per arribar –de nen, d’adolescent o de gran– a les seves pròpies conclusions. És normal, a més, que aquest alumne canviï de posició al llarg de la seva vida perquè els conceptes que li han ensenyat els seus mestres tindran la qüestió afegida de l’experiència que anirà agafant, el contrast entre les seves conviccions prèvies amb les dades i idees que li vagin subministrant noves circumstàncies i, sobretot, el deure moral de continuar pensant sense quedar-se necessàriament clavat per sempre en els coneixements apresos prèviament.

Però al fil de l’estrany pin parental, i sense entrar en la seva casuística, que no tinc clara, el cas és una bona ocasió per plantejar el marc general en què es planteja un litigi d’aquest tipus i que genera una pregunta prèvia que cal dilucidar: quines són les facultats que corresponen als pares i quines són les que corresponen a l’escola, en matèria d’educació dels fills?

Segons el meu parer, aquesta és una qüestió crucial. Fàcilment ens posarem d’acord que tots dos són els principals responsables d’aquesta educació, almenys fins als 18 anys. Però en aquests anys, què els correspon a uns i què als altres? Per resoldre aquest interrogant, cal fer una distinció prèvia, molt semblant a la divisió de poders en el marc polític: el que faci un, que no ho faci l’altre, tot i que hi ha d’haver col·laboració entre els dos, però sense traspassar les seves respectives esferes, certament no ben delimitades. En l’esfera moral, l’àmbit educatiu bàsic ha de ser el de la família; en els coneixements, el de l’escola. Ja dic que totes dues esferes han de col·laborar entre si i que les fronteres entre coneixements i moral no estan ben definides.

Però com em deia un amic fa un parell de dies, l’escola s’ha de limitar a instruir en coneixements, la família a distingir entre el que està ben fet i el que no. No és el que, generalment, passa ara: els pares entren a les escoles, els mestres adoctrinen en les matèries que són competència de les famílies. No anem bé perquè tot plegat pot generar confusió i, com passa amb aquest pin tan nou, crear conflictes.