El tràiler, el millor dels Gaudí

L’inici de la gala dels Gaudí del cinema català va ser tot un símptoma del lamentable estat d’aquesta indústria. La presentadora va fer una al·lusió a l’actriu Aina Clotet, que no hi era perquè, com va explicar, treballava a Madrid. Un tema, el de la migració laboral forçosa, que va reprendre Isona Passola, presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, al seu discurs. Passola va reclamar mesures fiscals al ministre de Cultura, present, i va criticar la política de la Generalitat. Unes crítiques que el president Quim Torra no va escoltar perquè no hi era. Passola va parlar de “moments tràgics” i de “talent fugit” i això és notava en les absències a la platea.

La mestre de cerimònies, Anna Moliner, va posar encant en la interpretació musical i empenta en els diàlegs, una feina malaguanyada per un guió infeliç, on la gosadia més gran va ser l’aparició d’Albert Pla cantant La sequia, joia vintage amb 30 anys a sobre. Llevat que es consideri dins d’aquesta categoria acudits, com fer sortir el suposat paper del discurs de Passola de la “patatona” de la castigada presentadora. La producció de Dagoll-Dagom va patir de pobresa d’idees i ho demostra haver d’acudir als recursos humorístics de l’APM, amb unes brometes simples, algunes de les quals es pescaven a mitges.

Francesc Betriu, Gaudí d’honor, va fer un discurs d’una enorme humilitat dedicat bàsicament a reconèixer la feina d’altres professionals, la de les categories laborals que ni els Gaudí, ni cap altre premi d’aquesta mena, reconeixen, i la d’amics desapareguts. Va ser un bon moment de la gala.

A pesar d’un començament preocupant, el capítol d’agraïments als col·legues i la família va ser prou diligent, potser perquè se sotmetia els premiats a una dura disciplina. Els micròfons a poca altura obligaven a qui no era particularment baixet a inclinar-se, ajupir-se. Feia angúnia. Haver de donar més de 20 premis fa molt difícil que la festa no decaigui. Els passa als Oscar i, encara amb més raó, a tots els seus èmuls. Una llàstima perquè, malgrat tot, hi havia títols entre els films nominats als Gaudí d’una enorme força, personalitat i bellesa diferent.

De la festa dels Gaudí d’aquest any, el millor record serà el tràiler que l’anunciava per televisió. Una petita joia d’intel·ligència narrativa i oportunitat del missatge. És de Marçal Forés, de la productora Canada. No sé si podria ser una solució acudir a uns elaborats tràilers, aquest gènere tan servicial i menystingut, de les pel·lícules nominades, construir amb ells i la llista de premiats un bon programa de televisió i renunciar a les pompes acadèmiques i a un show business amb una discutible traça.