La dècada perduda

Fa ja deu anys des que va començar tot. Una dècada buida, de paràlisi catalanista. I també de buidament de les institucions. De governs frívols i irresponsables i de polítics distrets, atents només a les seves estratègies oportunistes, per desviar l'atenció dels problemes de la gent. També d'agitadors concentrats en la disrupció, és a dir, en evitar el funcionament de les institucions, començant per les pròpies. De predicadors demagogs, dedicats a mantenir ardents les brases del ressentiment. De corruptes, i fills corruptes de veterans corruptes, adoradors del velló d'or, disfressats primer de prudents i patriòtics governants i després de tribuns revolucionaris.

Ha estat la dècada de la desinstitucionalització, una dinàmica que fa mal a Catalunya, on sempre han estat les institucions i les polítiques que les promouen les que han sostingut la idea i el sentit de país. En nom d'objectius quimèrics o de paraules buides s'ha hipotecat tot el que s'havia construït durant la llarga i accidentada història del catalanisme. O el que és pitjor, apel·lant a inassolibles estructures d'un Estat propi inexistent, s'han deteriorat fins a posar en perill les autèntiques estructures, polítiques, administratives i legals, que han sostingut la catalanitat en l'últim segle i mig.

Mai s'havien aixecat tants castells de núvols ideològics com en aquests deu anys. Comparats amb els anteriors i escassos rebrots de radicalitat revolucionària, aquesta dècada perduda ha estat un autèntic festival de la irresponsabilitat i de la imaginació estèril i destructiva. Ben poca cosa queda d'aquest munt de fulls de ruta, projectes de transicions, comitès i institucions inútils, pressupostos dilapidats, carreres malmeses i fins i tot vides alterades per les sentències judicials.

Si de cas, una mutació negativa del país, ara dividit i afeblit, menys capacitat per avançar i consolidar el camí fructífer del catalanisme possibilista que tan bons resultats havia obtingut des de fa un segle. Amb una capital llargament superada per Madrid en la competència entre urbs hispàniques i una classe política que culmina la dècada buida, sense rendiments a casa i sense resultats en la seva interrompuda capacitat d'influència en la governació d'Espanya. I el que és pitjor, amb una mutació nefasta en el sistema espanyol de partits, on a la fi ha sorgit i consolidat el fantasmot del nacionalisme de pitjor espècie, que pretén apoderar-se de la idea d'Espanya, dels seus símbols, de les seves institucions, després d'haver-se apoderat i anul·lat tantes vegades les seves llibertats i la seva democràcia.

Només per aquest motiu molts no voldran oblidar ni perdonar aquesta dècada buida plena de despropòsits i deslleialtats de la qual ningú se’n vol fer responsable. Quim Torra, el president vicari i interí, i el seu rector, el fugit Carles Puigdemont, són els que millor expressen la deriva cap a la irresponsabilitat i el desgovern, aquesta mena d'inhibició que equival a una desentesa dels assumptes públics, una falsa resistència que amb prou feines pot amagar una autèntica rendició catalana. I Artur Mas, naturalment, el màxim irresponsable, el qui va encendre la metxa i va designar aquests successors lamentables.

Les formes de l'autoengany són infinites, però l'única veritat és que Catalunya no és independent, el seu autogovern es troba en el seu moment més feble, el seu pes a Espanya i al món ha quedat disminuït i coartat probablement per molt de temps i els seus dirigents més irresponsables amb prou feines compten ni volen comptar per governar a Catalunya i tenen serioses dificultats per decidir-se a facilitar que es governi fora de Catalunya, fins i tot quan es vol governar a favor de Catalunya.

Com el secret exhibit a la llum del dia, l'explicació és tan clara que ningú vol acceptar-la. Són les elits polítiques, econòmiques i intel·lectuals catalanes les qui van prendre la decisió de rendir-se, emmascarada sota els gestos grandiloqüents d'una falsa independència que no podien obtenir i que se’n sabien incapaços d'obtenir. Cansades de governar, de lluitar per obtenir més autogovern, de pugnar per fer-se imprescindibles en el govern del conjunt d'Espanya, van preferir desistir per concentrar-se en el descompromís dels seus assumptes, l'egoisme del propi benefici i la mida modesta dels seus somnis minúsculs i les seves ambicions personals i locals.

Quina conclusió pensen deduir els qui han volgut fer experiments amb Catalunya per satisfer les seves diminutes ambicions o les seves immenses ignoràncies? Voldran tornar a ensopegar amb la mateixa pedra? O potser caldrà avaluar de forma diferent i positiva la realitat estatutària i constitucional en què Catalunya ha aconseguit els seus nivells històricament més alts d'autogovern?

Tots esperem la resposta. La promesa d'ensopegar de nou amb la mateixa pedra, formulada solemnement pels més obstinats, és el reconeixement d'una rendició definitiva. La tornada al catalanisme eficaç, gradualista i pactista, capaç d'avançar els petits passos a la manera europeista en cada ocasió favorable, és l'altra resposta, que encara no s'ha produït i la materialització de la qual està a la mà d'Esquerra.

El secessionisme estèril que hem conegut, al contrari del que aparenta la impavidesa d'Oriol Junqueras, és l'expressió d'una profunda debilitat, d'una enorme inseguretat i d'una gran desconfiança en les pròpies forces, una rendició, en definitiva. Potser estem a temps encara de superar aquesta aparent fugida cap endavant, convertida en humiliant retrocés. Però no és fàcil trencar el miratge d'una victòria inaprehensible sota el qual s'amaga una derrota tan contundent que ni tan sols es vol reconèixer com a tal. Cal la valentia i la clarividència que la nostra classe dirigent no ha tingut fins ara i que difícilment es pot demanar als ciutadans sense l'exemple previ dels qui pretenen dirigir-los.