A les entranyes del Raval de la vampira

Matí fred de gener. Polígon industrial de Ca n’Oliveras, a Martorell. Una nau de 5.000 metres quadrats ha estat convertida en el Raval del 1912 durant els 23 dies que fa que dura el rodatge de La vampira de Barcelona. La pel·lícula descobreix el drama tètric, crític i fosc que s’amaga rere el mite d’Enriqueta Martí, l’exprostituta que, segons les cròniques, va cometre els pitjors crims imaginables als baixos més fons i més miserables de la Barcelona modernista i burgesa. Quatre dies més i això estarà fet. “Un rècord, crec”, diu el director, Lluís Danés. “És una pena haver de rodar en tant poc temps, però la situació és la que és. I el que estem fent mola molt!”

Un home surt de la immensa nau i, al solet, es descorda l’abric, com si fes més fred a dins que a fora (efectivament, fa més fred a dins que a fora). Duu un llustrós vestit de lacai, o de guàrdia de fa un segle. El figurant saluda amb un gest el grup de periodistes que s'esperen per visitar el rodatge i s’encén un cigarret. Anacronismes que ens ofereix el cinema... David Masllorens, director de producció de la pel·lícula, convida els visitants a passar i a romandre en silenci quan toqui. “Tota la pel·lícula és aquí dins”, diu. I la comitiva hi entra. Amb els abrics ben cordats.

A dins troben la cel·la on mor l’Enriqueta; l’habitació de la pensió on s’allotja el periodista que investigarà el cas, que és el mateix espai on es roden les escenes de la casa de la Vampira; el prostíbul, espai aprofitat també (paradoxes no tan casuals) per representar el noble saló dels miralls del Liceu. “En aquests decorats res no és literal, tot és oníric, simbòlic, una estètica conceptual amb la qual vull transmetre emocions”, explica Danés, que es declara un enamorat dels platós com a mons de fantasia que permeten que l’espectador obri la seva imaginació. “Propers als universos de Fellini”, aclareix.

Així, les parets dels carrers que ennueguen el Raval són fetes de sacs, “un món apedaçat, incòmode, fosc”, diu Masllorens. Igual que els espais interiors, els carrers també són reconfigurables: més amples o més estrets, places, passatges per a cavalls. Fa la impressió que per un d’aquests carrerons et pot assaltar en qualsevol moment Jack l’Esbudellador o hi pot aparèixer l’Oliver Twist. Cal aprofitar els recursos al màxim. Gairebé no hi ha exteriors. La pel·lícula transita entre el món dels somnis i la realitat. “No m’interessa reproduir perfectament el Raval del 1912, sinó explicar els espais de manera conceptual”, comenta el director.

L’escena del dia és una de les importants del film. Només es pot explicar que és la primera visita que farà el periodista Sebastià Comas (Roger Casamajor) a l’Enriqueta (Nora Navas) a la seva cel·la. “S’està parlant molt del tema a la premsa”, explicarà Danés, “s’estan venent molts diaris i Comas li vol fer una foto a la Vampira”. L’equip ho té tot a punt. “Silenci!” i, per nassos, es fa el silenci més absolut. Les veus dels actors només les senten els tècnics pels auriculars. El silenci és total. Fa por moure’s un centímetre... Un crit, i es recupera el xivarri: “Ja la tenim...!” Però... “Ojo, vestuari, a la monja no se li veu la creu. Ara”. Qualsevol detall és important.

“La de la Vampira del Raval és una història vàlida per a qualsevol lloc i època. Si no fos així, no m’interessaria”, diu Lluís Danés, content de com està anant el seu primer llargmetratge de ficció. “Cal denunciar els abusos, sempre, siguin dels capellans o dels poderosos. Crec que aquesta pel·lícula és un thriller, un conte, un relat gòtic, fosc, màgic... però, sobretot, és un cop de peu a la boca dels abusadors, perquè aquesta mena de fets continuen passant”. Perquè la pel·lícula, parida a partir de les cròniques de l’època i de la col·laboració de la historiadora Elsa Plaza, descobreix un cas en el qual es va buscar un cap de turc als baixos fons per amagar una situació terrible d’abús de menors que portava irremeiablement a les classes poderoses de Barcelona.

D’alguna manera, aquesta Vampira és una narració en forma de conte tradicional: “Expliquem Hansel i Gretel en tota regla”, diu Danés, “perquè l’Enriqueta Martí és el paradigma de la bruixa, però acabem veient que els monstres, en realitat, no són els que ens van dir que ho eren”. Nora Navas, vestida encara amb els draps que duia l’Enriqueta a la cel·la (i, evidentment, sota un abric ben gruixut), hi coincideix plenament i va més enllà: “Veus que el meu personatge era una més de tantes dones solitàries que van ser curanderes i prostitutes i que va pagar per les culpes de membres de l’alta societat. Per a mi no va ser mai una assassina... Jo me l’estimo molt!”, reconeix l’actriu.