Xavier Ros-Oton: “La política hauria de fer servir el pensament científic”

Xavier Ros-Oton (Barcelona, 1988) és un dels matemàtics de la seva edat més citats al món. Gestiona un pressupost d’investigació d’1,5 milions d’euros de fons europeus i suïssos. Doctorat per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i establert com a professor a la Universitat de Zuric (Suïssa), defuig del tòpic del “geni solitari amb barba blanca”. Reivindica una ciència col·laborativa, que porta a grans converses davant de la pissarra. El fet de dur un llaç groc a la solapa a la recollida del premi d’Investigació Científica 2019 de la Fundació Princesa de Girona l’ha fet mediàtic. Celebra que aquest focus li hagi servit també per parlar de matemàtiques.

Pregunta. Si parlem d’astrofísica, veiem estrelles. L’arquitectura fa edificis tangibles. Les matemàtiques són massa abstractes perquè la gent se les senti seves?

Resposta. Es podria canviar el temari de les assignatures a les escoles. Les matemàtiques són molt més que fer càlculs: impliquen raonar i pensar. Si vols aprendre a tocar la guitarra, has d’aprendre solfeig. Però tocar la guitarra és divertit. Falta mostrar la part maca de les matemàtiques.

P. La informàtica les ha fet més visibles?

R. En part sí. Ha fet que el món es matematitzi encara més. Cada cop podem emmagatzemar més dades, que es poden convertir en diners. Per analitzar-les fan falta molts matemàtics. Abans, la principal sortida de la carrera era anar a fer classes a secundària o quedar-se a la universitat. Ara gairebé ningú ho vol. La dispersió de matemàtics en tots els àmbits és brutal.

P. Vostè fa investigació en equacions en derivades parcials. En què consisteix?

“La matemàtica és molt creativa: necessites idees per descobrir coses que no ha trobat abans ningú”

R. Són unes equacions que es fan servir des de fa 200 anys en física. Per exemple, la que modela com evoluciona la calor en un cos. Coneixes com està en el present i vols saber com evolucionarà la seva temperatura en cadascun dels seus punts. Actualment, també es fan servir en altres àmbits, com l’economia, la biologia o les finances. Però aquestes equacions desperten moltes preguntes molt importants i molt bàsiques que no sabem contestar.

P. Són equacions que resolen problemes però no es pot demostrar per què ho fan?

R. Vindria a ser això. Els avions volen, i en les simulacions es fan servir les equacions en derivades parcials Navier-Stokes. El que nosaltres busquem és entendre des del punt de vista matemàtic aquest tipus d’equacions. En el cas esmentat, per permetre fer simulacions més ben fetes.

P. Intentar trobar resposta a aquests perquès deu requerir certa creativitat.

R. Les demostracions es basen en teoremes ja coneguts i a fer connexions. La matemàtica és molt creativa: necessites idees per trobar coses que no ha trobat ningú.

P. Amb la seva joventut ha rebut molts reconeixements. Deu pensar en gran quan s’imagina el seu futur.

R. Em veig com ara, fent investigació amb els mateixos temes, que són els que m’agraden. Vull intentar aportar tot el que pugui a la comunitat matemàtica.

P. Hauria arribat tan lluny si no se n’hagués anat a l’estranger?

R. He intentat anar als llocs on sabia que hi havia gent que era top mundial. A Zuric treballo amb Alessio Figalli, que l’any passat va guanyar la medalla Fields, considerada el Nobel de les matemàtiques. Sense treballar amb gent com ell no seria on soc ara. És bo per a la ciència que la gent vagi fora. Després ja tornarem.

P. Què demana al nou govern espanyol?

R. Obrir el sistema de contractació del professorat per atraure el talent, vingui d’on vingui. Cal internacionalitzar els departaments de les universitats.

P. Què ha fet amb els 20.000 euros del premi de la Fundació Princesa de Girona?

R. Guardar-los al meu compte. Res d’especial. No m’he comprat cap cotxe!

P. En algun moment es va plantejar rebutjar el guardó?

R. No, de cap manera. Portar el llaç groc no em sembla un símbol en contra de ningú. La cerimònia era televisada i vaig aprofitar una visibilitat que, com a matemàtic, no tinc mai. Vaig mostrar el que pensa una gran majoria de la societat catalana i part de l’espanyola: que no té sentit que els presos polítics siguin a la presó.

P. Això no ho poden resoldre les matemàtiques...

R. Clarament, no. És un tema polític. Però la política hauria de fer servir el pensament científic. A les empreses ja s’utilitza. Les bones decisions s’haurien de basar en dades objectives. Al Congrés no hi ha gaires científics i no hi ha matemàtics. La majoria de diputats són llicenciats en Dret.

P. No considera que siguin una mostra representativa?

R. Hi hauria d’haver més diversitat. Exageraré, però, per dir-ho d’alguna manera, no pot ser que siguin tot homes llicenciats en Dret i que tinguin 50 anys.

P. Com prenen les decisions els polítics?

R. Ser d’un partit sovint implica que una certa decisió ja està presa abans del raonament. No es pensa gaire. Es fan debats buits, discussions que no porten enlloc. A principis del segle XX hi havia disciplines que aplicaven poc el mètode científic. En les ciències socials cadascú deia el que li semblava, i ara les teories estan molt més estructurades: se sap què és cert i què no. Cal fer el mateix amb la política, amb transparència i accés universal a les dades públiques.

P. Està content amb la creació d’un ministeri específic per a les universitats, amb Manuel Castells al capdavant?

R. M’agrada que sigui un gran sociòleg que ha estat 24 anys a Berkeley. És positiu que hi hagi una persona així com a ministre.